dilluns, 29 d’agost del 2011

Els castellans, de Jordi Puntí. Quan s’instal·laren a Catalunya, per Pere Antoni Pons (Diari de Balears, 7/5/11)

Els castellans recull una desena d’articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va publicar a la revista L’Avenç durant tot l’any 2007. La majoria han estat refets per a l’ocasió. La naturalesa diguemne periodística dels textos pot induir el lector a pensar que estam davant d’un llibre menor o secundari, interessant només per les qualitats periodístiques, o sociohistòriques, que ofereix. No és el cas. Els castellans és un exemple excel·lent de literatura memorialística. (De memòria, això sí, filtrada per la invenció.)
Amb la particularitat, naturalment, que tota l’evocació de Puntí gira al voltant de la relació que, com a preadolescent de família catalana, va mantenir amb els al·lots de la seva edat que s’havien instal·lat feia poc al poble, o que hi havien nascut però eren fills d’immigrants espanyols. Òbviament, la relació quemantenien un i altre bàndol –la referència militar no és improcedent ni gratuïta: eren enemics i com a tals es tractaven– tenia tots els ingredients per acabar donant un còctel indigest: recels, desconfiances, temors viscerals i prejudicis de tota casta. Una indigestió que, per molt que s’hagi parlat sovint d’oasi català i per molt que Espanya es faci passar per un Estat modern, plural i obert, encara dura. I que durarà molt de temps. Aquest no és, però, el tema del llibre de Puntí.
Com és lògic, Els castellans tan sols mostra d’una manera explícita la visió –els recels, les desconfiances, els temors viscerals i els prejudicis– que sentien els catalans envers els seus nous veïns. Per les anècdotes que Puntí hi relata, tanmateix, queda clar que l’odi a l’altre dels catalans era sentit també pels castellans, nouvinguts però descarats, desesperats però picarescos, gens ni mica tímids ni acomplexats. Al cap i a la fi, devien pensar (o bé és que ho tenien profundament interioritzat), ells no havien sortit del seu país, i per tant no havien de retre comptes a ningú, ni tenien per què haver d’adaptar-se al territori d’acollida.
Per als al·lots catalans com Puntí, tots els que no eren com ell eren castellans –o xarnegos, és clar–, encara que no provinguessin de Castella sinó de Múrcia, d’Andalusia o d’Extremadura. A causa de la “imaginació intoxicada” que els havien inculcat, Puntí i els seus amics i familiars s’inventaven els castellans a còpia d’estereotips: consideraven que tots eren uns desarrapats xulescos i predelinqüents, malparlats i brutals, que els seus bars eren antres de vici i de perdició, on als al·lots de la terra no els convenia posar-hi un peu perquè només hi trobarien –perill!– “borratxos, perdularis i gent disposada a barallar-se amb qui fos”.
Amb tot, és evident que, d’algunes històries contades per Puntí, se’n pot treure la conclusió que alguns castellans eren calcs del tòpic més tronat: “quinquis” entusiastes del “destape”, lladregots, sempre ostentant “aquella xuleria innata” i aquella “vulgaritat simpàtica” que, paradoxalment, feia bavejar d’enveja als preadolescents catalans.
Exhibint tota la seva habilitat narradora, Puntímunta un relat en què els catalans i els castellans s’ignoren, es detesten, s’insulten, es barallen a pedrades i comparteixen espais –el cine, l’escola, la foguera de Sant Joan... En última instància, Els castellans es pot llegir, també, com un relat d’iniciació a la vida, d’entrada a l’edat adulta.
Em sembla un gran encert de l’autor el fet que no interrompi mai el relat per reflexionar explícitament sobre el que conta, sinó quemés aviat obligui els lectors a reflexionar per ells mateixos a partirde les històries i de la complexa veritat humana i literària que vehiculen. Personalment, m’ha resultat molt significativa la diferència d’actitud entre catalans i castellans a l’hora d’intentar fer una petita aproximació cap als altres. Els al·lots catalans, pel que diu Puntí, solien mostrarse submisos i acovardits, envejosament mimètics dels castellans, mentre que aquests solien mostrar sempre una indiferència total i absoluta respecte dels catalans, als quals només feien cas per desafiar-los o intimidar-los. El que deia: significatiu.
Jordi Puntí ha escrit un llibre intel·ligent i interessant, que conté les dosis justes d’humor, de crueltat i de tendresa, un llibre que recrea una època ja periclitada però de conseqüènciesencara molt actuals. Puntí està en plena forma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada