En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.
dimecres, 31 d’agost del 2011
dilluns, 29 d’agost del 2011
Viatge a Manlleu, per Joan Daniel Bezsonoff (El Temps, 19/7/11)
Feia temps que volia llegir Els castellans de Jordi Puntí. Tenia raó. Aquest és un llibre extraordinari, entranyable, una d’aquestes obres que honren una literatura. Li manca molt poc per a ser una obra mestra, com miraré d’explicar. Els castellans em sembla un dels llibres més ben escrits, més sensibles que he llegit els últims anys. Consideri Josep Maria Muñoz com un dels millors editors de Catalunya. Sap acompanyar els autors, guiar-los proposant l’exploració dels camins obscurs de la memòria. Jordi Puntí va publicar a la revista L'Avenç un seguit d’evocacions de la seua infantesa a Manlleu, on convivien dues tribus de mainatges. Els catalans i els castellans:
“Parlo dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortells i sardanes a la plaça” (p. 12). Aquesta evocació precisa, suggeridora, plena d’humor i d’una nostàlgia reprimida m’ha encantat. Puntí no vol escoltar les sirenes de la memòria. Es malfia de les intoxicacions de la nostàlgia: “Res com la nostàlgia per fer-te perdre el món de vista i convertir-te en un ploramiques.” L’autor, amb un humor permanent descriu el descobriment del món, la tirania de la sexualitat.
Quan accepta les regles del joc de la memòria, Jordi Puntí es transforma en un prosista romàntic que escriu en un català cristal·lí. “Els matins de boira i gebre, que s’alçaven amb una lentitud polar i la primera ullada de sol no arribava fins passat migdia. Les tardes d’hivern amb aquella llum pàl·lida i lletosa, com d’aquarel·la inacabada: Quan el riu estava gelat, sortint de classe hi anàvem a patinar” (p. 82 ).
Jordí Puntí accedeix quasi a la categoria d’autors com Marcel Pagnol i Mark Twain. De tant en tant, però, la seua atenció minva i ens imposa una corrua de ser perfectament evitable o dues frases fetes fruiteres gens fructuoses. “En Collelldemont pesava figues perquè de bon matí havia ajudat el seu pare a munyir, però en sentir el seu nom va despertar-se de cop i va obrir uns ulls com unes taronges” (p. 54).
La inflació de les frases fetes em sembla un mal endèmic de la prosa catalana. Són pintoresques, però pesen com un greix superflu. També crec que l’últim capítol, bo i brillant, hi sobra. No m’agrada que un cuiner ens ensenyi la cuina i els estris que han servit a l’elaboració de plats exquisits. Aquestes reserves sense importància purament tècniques no m’impedeixen d’afirmar que aquest llibre serà un clàssic, una joia de la literatura catalana contemporània. Jordi Puntí ja brilla al firmament de les lletres catalanes com la lluna del jove Alfred de Musset: “C’était dans la nuit brune, / Sur le clocher jauní,/ La lune / Comme un point sur un i.” Un punt en una i? Puntí.
“Parlo dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortells i sardanes a la plaça” (p. 12). Aquesta evocació precisa, suggeridora, plena d’humor i d’una nostàlgia reprimida m’ha encantat. Puntí no vol escoltar les sirenes de la memòria. Es malfia de les intoxicacions de la nostàlgia: “Res com la nostàlgia per fer-te perdre el món de vista i convertir-te en un ploramiques.” L’autor, amb un humor permanent descriu el descobriment del món, la tirania de la sexualitat.
Quan accepta les regles del joc de la memòria, Jordi Puntí es transforma en un prosista romàntic que escriu en un català cristal·lí. “Els matins de boira i gebre, que s’alçaven amb una lentitud polar i la primera ullada de sol no arribava fins passat migdia. Les tardes d’hivern amb aquella llum pàl·lida i lletosa, com d’aquarel·la inacabada: Quan el riu estava gelat, sortint de classe hi anàvem a patinar” (p. 82 ).
Jordí Puntí accedeix quasi a la categoria d’autors com Marcel Pagnol i Mark Twain. De tant en tant, però, la seua atenció minva i ens imposa una corrua de ser perfectament evitable o dues frases fetes fruiteres gens fructuoses. “En Collelldemont pesava figues perquè de bon matí havia ajudat el seu pare a munyir, però en sentir el seu nom va despertar-se de cop i va obrir uns ulls com unes taronges” (p. 54).
La inflació de les frases fetes em sembla un mal endèmic de la prosa catalana. Són pintoresques, però pesen com un greix superflu. També crec que l’últim capítol, bo i brillant, hi sobra. No m’agrada que un cuiner ens ensenyi la cuina i els estris que han servit a l’elaboració de plats exquisits. Aquestes reserves sense importància purament tècniques no m’impedeixen d’afirmar que aquest llibre serà un clàssic, una joia de la literatura catalana contemporània. Jordi Puntí ja brilla al firmament de les lletres catalanes com la lluna del jove Alfred de Musset: “C’était dans la nuit brune, / Sur le clocher jauní,/ La lune / Comme un point sur un i.” Un punt en una i? Puntí.
Castellans i magribins, per Toni Coromina (La Vanguardia, 21/6/11)
Arran del debat sobre la xenofòbia, molts estem fent una regressió infantil a l’època de l’arribada a Catalunya dels immigrants del sud d’Espanya. Els temps han canviat, però no alguns patrons psicològics, sociològics i culturals. L’aversió que quaranta i cinquanta anys enrere molts sentien per a aquells forasters s’ha transmutat en animositat cap als immigrants d’avui, sobretot els magribins.
L’escriptor Jordi Puntí ha publicat un excel·lent llibre: Els castellans. Es tracta d’unes memòries amb ingredients de ficció entorn de les aventures d’uns adolescents de Manlleu en els anys setanta, en plena integració dels immigrants andalusos, amb descripcions molt ben documentades de les batalletes –gairebé tribals– entre els fills dels catalans i els anomenats castellans, un terme genèric per referir-se als nouvinguts de tot Espanya i que a Vic canviàvem per xarnegos.
El llibre rememora els enfrontaments en clau de pel·lícula d’indis i mexicans d’aquests dos col·lectius en diversos àmbits: als cinemes de barri, l’escola, els descampats o la piscina, entre d’altres.
L’escriptor de Manlleu explica que el títol del llibre és tan intencionat com trampós. I afegeix que detesta la utilització ideològica dels signes d’identitat. No és cert que tots els andalusos siguin ganduls, que tots els moros siguin desconfiats ni que tots els catalans siguin bons i tots els castellans, dolents. La simplificació i l’estultícia van al mateix vaixell.
Puntí escriu que la infantesa és una ficció i apunta que l’adolescència és la forja del món adult. Diuen els entesos que els nens riuen tres-centes vegades al dia fins que arriben als 6 anys, i que a partir d’aquesta edat cada vegada riuen menys. Per això és tan important l’educació basada en els valors humans, la llavor que ha de procurar el respecte, el consens i el benestar dels adults del futur. Un futur sense odi racial i on les rialles estiguin garantides.
Dies després de les eleccions del 22 de maig, durant la cerimònia de presa de possessió, l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal va recordar l’onada d’immigrants dels anys setanta: “La primera integració la vam fer. I ara ho tornarem a fer bé”. Per Vila d’Abadal, el pilar d’aquesta adaptació és l’escola: “Els nens d’aquí, els catalans de tota la vida, donen la mà als nens nouvinguts, els ensenyen a ser vigatans, sense exclusions”, amb l’ajuda dels mestres i les associacions de pares i mares. Per ell, els fills dels nouvinguts són i seran catalans, amb el suport dels pares. L’alcalde té raó. A la llarga, l’única manera d’aturar la infecció xenòfoba és amb el perfeccionament de la vacuna escolar. Qui és el fanfarró que s’atreveix a trepitjar la llibertat, la igualtat i la fraternitat infantils?
L’escriptor Jordi Puntí ha publicat un excel·lent llibre: Els castellans. Es tracta d’unes memòries amb ingredients de ficció entorn de les aventures d’uns adolescents de Manlleu en els anys setanta, en plena integració dels immigrants andalusos, amb descripcions molt ben documentades de les batalletes –gairebé tribals– entre els fills dels catalans i els anomenats castellans, un terme genèric per referir-se als nouvinguts de tot Espanya i que a Vic canviàvem per xarnegos.
El llibre rememora els enfrontaments en clau de pel·lícula d’indis i mexicans d’aquests dos col·lectius en diversos àmbits: als cinemes de barri, l’escola, els descampats o la piscina, entre d’altres.
L’escriptor de Manlleu explica que el títol del llibre és tan intencionat com trampós. I afegeix que detesta la utilització ideològica dels signes d’identitat. No és cert que tots els andalusos siguin ganduls, que tots els moros siguin desconfiats ni que tots els catalans siguin bons i tots els castellans, dolents. La simplificació i l’estultícia van al mateix vaixell.
Puntí escriu que la infantesa és una ficció i apunta que l’adolescència és la forja del món adult. Diuen els entesos que els nens riuen tres-centes vegades al dia fins que arriben als 6 anys, i que a partir d’aquesta edat cada vegada riuen menys. Per això és tan important l’educació basada en els valors humans, la llavor que ha de procurar el respecte, el consens i el benestar dels adults del futur. Un futur sense odi racial i on les rialles estiguin garantides.
Dies després de les eleccions del 22 de maig, durant la cerimònia de presa de possessió, l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal va recordar l’onada d’immigrants dels anys setanta: “La primera integració la vam fer. I ara ho tornarem a fer bé”. Per Vila d’Abadal, el pilar d’aquesta adaptació és l’escola: “Els nens d’aquí, els catalans de tota la vida, donen la mà als nens nouvinguts, els ensenyen a ser vigatans, sense exclusions”, amb l’ajuda dels mestres i les associacions de pares i mares. Per ell, els fills dels nouvinguts són i seran catalans, amb el suport dels pares. L’alcalde té raó. A la llarga, l’única manera d’aturar la infecció xenòfoba és amb el perfeccionament de la vacuna escolar. Qui és el fanfarró que s’atreveix a trepitjar la llibertat, la igualtat i la fraternitat infantils?
Afinada memòria, per Jordi Gràcia (Quadern - El País, 9/6/11)
Els castellans és un llibre ben petit i una mica marginal, com si existís una mica de cantó. El publica L’Avenç a partir de la sèrie d’articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va anar donant a la revista del mateix nom al voltant del seu poble i la seva infantesa: la grimegia de la joventut perduda, la nostàlgia d’aquell moment, la ploramica del joc al carrer i tota la mandanga.
Doncs, no. Exactament al revés: el talent literari ha estat aquí l’eina clau per blindar el text contra el meliflu ensucrament o l’entotsolament falsejador del passat viscut. El resultat és un conjunt de relats d’arrel autobiogràfica lliurement manipulada i ple de sentit comú: els relats fan olor, respiren i parlen com es parlava fa 30 anys. A través d’anècdotes, personatges, espais i records Puntí traça la geografia dels prejudicis socials i de la por d’allò que és diferent; serveix, de fet, un antídot potent contra la mentida de la memòria i la nostàlgia.
El text no amaga la seva naturalesa literària i narrativa, però vol ser essencialment veraç a l’hora d’atrapar vivències d’època molt precises i molt fàcils de traslladar a d’altres ciutats que no siguin el Manlleu de l’autor (malgrat el que diu el mateix Puntí). Però encara diu millor una altra cosa: “la memòria sempre es deixa magrejar, tendeix a l’exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica”.
L’oportunitat sociopolítica del moment li ve rodada: el catalanisme de dretes s’ha ocupat sovint de disfressar o menystenir l’evidència del creixement de Catalunya com a societat tacadíssima d’orígens extracatalans, mentre que l’esquerra ha estat menys glamurosa i sap ben bé que el mestissatge i la barreja de persones i procedències és la costum del lloc.
Aquest llibre ni és de dretes ni és d’esquerres, perquè és el llibre honest d’un novel·lista tan valuós com a Maletes perdudes, però, a més, pot deixar amb un pam de nas tots aquells que ficcionalitzen mitificadament els orígens immaculats, i no hi ha res de res que sigui immaculat.
D’entrada, sembla que els protagonistes són els castellans, és a dir, les famílies i els nanos nascuts a Catalunya de famílies de la immigració peninsular: els seus ritus, les seves escoles, el seu castellà, el seu accent, les barriades i les seves cases, les seves manies i els seus consums (les pipes, les músiques o les paraulotes que diuen). Però aquesta dimensió de crònica i retrat d’època té la virtut de ser el canamàs on creix la veu d’un observador intel·ligent i perspicaç, resistent acèrrim a la nostàlgia banal i, a canvi, astut i perceptiu analista de la maduració moral del mateix narrador.
Les fotografies en blanc i negre —de Carles Molist, Carles Martorell i Rafael Rueda— se’ns enduen tan de pressa al passat de descampats, botigues, bars, cinemes, pilotes de plàstic, bassals crònics i runa esparsa com el text mateix. O com les frases fetes, o els màdelman o un inventari tan incalculablement fidel com aquest: “Kriptonita, comanxe, fitipaldi, canyardo, xarnego”. La millor és canyardo perquè ho diu tot d’una tacada: n’hi ha més, és clar, i també hi surten, però el veritable dring de veritat poètica d’aquest llibre el fa la barreja de pietat sense fe i lucidesa sense crueltat. Ni amb si mateix ni amb els canvis ni, per descomptat, amb els castellans, malgrat la seva “xuleria innata”, malgrat la manera en què jugaven a la màquina del millón, malgrat les indumentàries i la gomina i la samarreta de màniga tallada.
La barreja del personal indígena i el foraster (falsament foraster) va començar molt d’hora i com qui diu sense voler: de cop tots plegats es trobaven ja amb 13 anys fent el BUP al mateix institut, per cert després de l’estrany quiasme sociològic que descriu molt bé: “Vet aquí el salt mortal del catalanisme burgès: en virtut d’una millor educació [a la Salle o a les monges], els catalans triaven per als seus plançons la llengua que parlaven els castellans”, com si fos veritat allò que li passa a l’autor, que mentre mira fotografies de nens de llavors “no sabria dir si són fills de castellans o de catalans, no hi ha manera de saber-ho”.
Al final el que va passar és que van arribar els moros, i torna a començar.
Les imatges del llibre ajuden a transportar el lector al passat de fa 30 anys que descriu Jordi Puntí.
-> Veure la versió digital al diari.
"La infantesa és una ficció” segons Jordi Puntí, per Sam Abrams (El Mundo, 19/5711)
Ja fa temps que Josep M. Muñoz de L’Avenç va tenir la brillant idea d’encetar una línia de memorialisme modern i contemporani, tant en català com en traducció. Només cal citar dos títols perquè ens entenguem: Una educació francesa de Joan-Daniel Bezsonoff i M’en recordo de Joe Brainard. Ara cal afegir a la llista de la subsèrie l’excel·lent obra de Jordi Puntí Els castellans.
Com altres volums en la col·lecció, Els castellans primer va aparèixer a la revista L’Avenç i posteriorment els articles van ser recollits, reelaborats i ampliats de cara a l’edició en llibre. Tal com ha quedat establert el text definitiu de Puntí, hi ha 10 capítols i un epíleg, separats per 11 imatges fotogràfiques de Carles Martorell, Carles Molist i Rafael Rueda, començant per la prodigiosa il·lustració de la coberta.
Malgrat la seva relativa brevetat de 123 pagines de text, cal considerar Els castellans una producció literària major des de tres punts de vista diferents però complementaris: històric i documental; conceptual i intel·lectual; artístic i formal, sense que en prevalgui cap dels tres sobre els altres dos.
Des d’un punt de vista històric i documental, Els castellans és un testimoni de primera magnitud que retrata, sobretot, la societat catalana dels anys 70 i80 del segle passat amb tota la seva problemàtica d’immigració, integració, hegemonia, exclusió i marginació, identitat, formació, educació, cultura, lleure, competivitat, tensions... El llibre és una font molt apreciable de dades que tindran interès per historiadors, antropòlegs, sociòlegs i nostàlgics.
Des d’un punt de vista conceptual i intel·lectual, estem davant d’un llibre que té pes encara que sembli molt proper i diàfan. Hi ha certes qüestions tractades en profunditat de manera transversal que donen substància al conjunt. Com a exemple, podem citar la visió no progressiva del desplegament de la civil·lització a través del temps (pàg. 13): «Ara la gent diu: els moros, els negres, els xinos. Miro enrere, 30 anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n’aprén res: la funció busca nous arguments cada dia». O la idea genial sobre el mecanisme de l’assimilació social (pàg. 114): «Podríem dir una cosa: podríem dir que el temps, quan perd fondària i gruix, es torna espai. Aquells castellans van trobant el seu espai i aquells moros van trobant el seu espai». O la refutació del determinisme identitari exclusiu (pàg. 130). La condemna del reduccionisme (pàg. 130): “La simplificació i l’estultícia van de bracet [i són fruit de] la por al desconegut, la seguretat falsa que dóna una mirada col·lectiva”. I des del punt de vista artístic i formal hi ha molts aspectes a destacar. La revelació del principi bàsic de tot meorialisme (pàg. 125): [...] només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrer i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat”. La constatació de l’element imaginatiu que forma part de qualsevol manifestació de la literatura del jo quan recrea el primer tram d’una vida (pàg. 13): «la infantesa és una ficció». La relació estreta entre vida, memorialisme i literatura (pàg, 129): «Escric per saber qui sóc i, com en un dibuix d’Escher, la meva experiència vital alimenta l’escriptura […] tot el que he viscut fins aquell moment (i el que visc en el present) condiciona la meva manera de narrar». O l’esforç de contenció estilística (pàg. 103): «La memòria […] tendeix a l’exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica».
Retorn a la 'manlieue' Jordi Puntí, per la seva infantesa a Manlleu, sap que és un error mirar de reüll l'immigrant, per Josep-Maria Ureta
«No mengeu pipes, que fa castellà» és l'encertada tria d'una frase comuna dels 70 amb què Jordi Puntí (Manlleu, 1967) aborda al seu últim llibre el tema de la immigració. El títol Els castellans (L'Avenç), aparegut fa un parell de mesos, al·ludeix al qualificatiu que es feia servir en moltes poblacions catalanes (en altres, en lloc de la llengua, s'apel·lava a l'origen, els murcianus) per referir-se a la immigració arribada de la resta d'Espanya.
Puntí ha rebut tot tipus de premis (incloses les vendes) per Maletes perdudes (Empúries / Salamandra), una ficció contrària a l'ús: el viatger és el català camioner que recorre el món en el seu Pegaso (marca i mitologia grega). «Em permetia revisar la filosofia de la revolta hippy de París en contrast amb el franquisme i els immigrants de Paco Candel al Somorrostro», explica mentre passeja per la seva ciutat, adornada amb banderoles repartides entre els partits sobiranistes i els xenòfobs.
Els castellans va néixer en paral·lel, gairebé de manera inevitable, a la ficció dels Cristòfols de la novel·la. Recopilació de relats o memòries d'infància amb noms canviats. La classificació és menys important que el fons: trencar el tabú, la transgressió, tot i que amb mirada comprensiva. «La infància és com una ficció i quan la revius de gran la passes pel filtre d'aquella fantasia», diu. Però les pedrades entre locals i immigrants van existir. Com l'educació repressiva dels germans de La Salle i la gelosia perquè als castellans els deixaven sortir fins tard i tenien cotxes de segona mà trucats. Potser l'escena més simbòlica és la de les fogueres de Sant Joan, en què els del Manlleu DTV (de tota la vida, sigles que Puntí utilitza amb ironia) es lleven d'hora per vigilar que els castellans no els les cremin, amb el dubte: «No sabia del cert si nosaltres érem els amos de la foguera perquè l'havíem encès, o els castellans, perquè la veurien apagar-se del tot».
A partir d'aquest passatge i el rerefons de la campanya electoral en una àrea de tensió com Osona (com Badalona, Salt, el Vendrell), Puntí torna a la zona de les seves batalles infantils, Can Garcia, avui habitada gairebé íntegrament per magribins. Aquí és on va veure que a l'hora de fer equips per jugar a futbol la decisió es ventila ràpidament: «Moros contra cristians». Sense miraments. ¿És millor reconèixer les diferències així? «La correcció política és una herència de la petita burgesia, de la necessitat de mantenir les formes, la distància prudent, sempre nedar i guardar la roba», argumenta. En poblacions mitjanes amb indústria hi va haver convivència entre obrers catalans i castellans. Puntí explica la contradicció davant el conflicte laboral dels DTV, si recolzar l'amo o el col·lega de feina. Els sindicats van reduir la tensió, però avui el rebrot és més accentuat: l'altre, el moro, pren llocs de treball. Sense estadística que ho confirmi, més aviat al contrari.
«Veus per un costat que les relacions entre catalans i castellans en part estan superades, perquè ja hi ha tercera generació, tots són catalans, però hi ha aquest nou element que és la immigració que ve de l'Àfrica, que tots parlen català, sí, però tot i així la diversitat és gran», diu. Quan es va voler ressaltar que el problema existeix, va aparèixer, fa cinc o sis anys, el terme manlieue, usat, amb el seu punt de sorna, per un antic professor de l'institut de Manlleu, quan a París es vivien els aldarulls a la perifèria (en francès, banlieue). De fons, el conflicte no solucionat, malgrat que els afores de Manlleu, Can Garcia, avui són part integrada de la ciutat. L'edifici està deteriorat, està prevista la demolició, però de moment els propietaris -els castellans del relat- lloguen pisos a magribins per 300 euros. Qui pensi que és reciprocitat, no deixa de participar del prejudici dels DTV.
Multiculturalisme irreal
Els que han conegut la immigració de les dècades dels 60 i 70, com la generació de Puntí, saben que la negació de la seva existència no és la millor manera d'afrontar el problema. «No tinc cap solució», avança l'escriptor, però adverteix que molts exemples d'integració són ficticis. «El multiculturalisme és irreal», afegeix, i quan se li demana una reflexió sobre el retrocés de les propostes de l'esquerra tradicional en zones d'immigració, diu: «El bonisme és un error». També rebutja les solucions de Nicolas Sarkozy, Angela Merkel i David Cameron. En tot cas, s'ha de tornar a la reflexió: «No s'han de barrejar política i sentiments. És molt perillós carregar de sentimentalitat les decisions socials. Val més apel·lar a l'humanisme». I, per descomptat, crear normes per als espais d'ús comú.
Fora d'això, pel terra de la plaça de l'Erm, situada just davant de Can Garcia, segueix havent-hiclosques de pipes.
-> veure l'entrevista al diari.
Els castellans, de Jordi Puntí. Quan s’instal·laren a Catalunya, per Pere Antoni Pons (Diari de Balears, 7/5/11)
Els castellans recull una desena d’articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va publicar a la revista L’Avenç durant tot l’any 2007. La majoria han estat refets per a l’ocasió. La naturalesa diguemne periodística dels textos pot induir el lector a pensar que estam davant d’un llibre menor o secundari, interessant només per les qualitats periodístiques, o sociohistòriques, que ofereix. No és el cas. Els castellans és un exemple excel·lent de literatura memorialística. (De memòria, això sí, filtrada per la invenció.)
Amb la particularitat, naturalment, que tota l’evocació de Puntí gira al voltant de la relació que, com a preadolescent de família catalana, va mantenir amb els al·lots de la seva edat que s’havien instal·lat feia poc al poble, o que hi havien nascut però eren fills d’immigrants espanyols. Òbviament, la relació quemantenien un i altre bàndol –la referència militar no és improcedent ni gratuïta: eren enemics i com a tals es tractaven– tenia tots els ingredients per acabar donant un còctel indigest: recels, desconfiances, temors viscerals i prejudicis de tota casta. Una indigestió que, per molt que s’hagi parlat sovint d’oasi català i per molt que Espanya es faci passar per un Estat modern, plural i obert, encara dura. I que durarà molt de temps. Aquest no és, però, el tema del llibre de Puntí.
Com és lògic, Els castellans tan sols mostra d’una manera explícita la visió –els recels, les desconfiances, els temors viscerals i els prejudicis– que sentien els catalans envers els seus nous veïns. Per les anècdotes que Puntí hi relata, tanmateix, queda clar que l’odi a l’altre dels catalans era sentit també pels castellans, nouvinguts però descarats, desesperats però picarescos, gens ni mica tímids ni acomplexats. Al cap i a la fi, devien pensar (o bé és que ho tenien profundament interioritzat), ells no havien sortit del seu país, i per tant no havien de retre comptes a ningú, ni tenien per què haver d’adaptar-se al territori d’acollida.
Per als al·lots catalans com Puntí, tots els que no eren com ell eren castellans –o xarnegos, és clar–, encara que no provinguessin de Castella sinó de Múrcia, d’Andalusia o d’Extremadura. A causa de la “imaginació intoxicada” que els havien inculcat, Puntí i els seus amics i familiars s’inventaven els castellans a còpia d’estereotips: consideraven que tots eren uns desarrapats xulescos i predelinqüents, malparlats i brutals, que els seus bars eren antres de vici i de perdició, on als al·lots de la terra no els convenia posar-hi un peu perquè només hi trobarien –perill!– “borratxos, perdularis i gent disposada a barallar-se amb qui fos”.
Amb tot, és evident que, d’algunes històries contades per Puntí, se’n pot treure la conclusió que alguns castellans eren calcs del tòpic més tronat: “quinquis” entusiastes del “destape”, lladregots, sempre ostentant “aquella xuleria innata” i aquella “vulgaritat simpàtica” que, paradoxalment, feia bavejar d’enveja als preadolescents catalans.
Exhibint tota la seva habilitat narradora, Puntímunta un relat en què els catalans i els castellans s’ignoren, es detesten, s’insulten, es barallen a pedrades i comparteixen espais –el cine, l’escola, la foguera de Sant Joan... En última instància, Els castellans es pot llegir, també, com un relat d’iniciació a la vida, d’entrada a l’edat adulta.
Em sembla un gran encert de l’autor el fet que no interrompi mai el relat per reflexionar explícitament sobre el que conta, sinó quemés aviat obligui els lectors a reflexionar per ells mateixos a partirde les històries i de la complexa veritat humana i literària que vehiculen. Personalment, m’ha resultat molt significativa la diferència d’actitud entre catalans i castellans a l’hora d’intentar fer una petita aproximació cap als altres. Els al·lots catalans, pel que diu Puntí, solien mostrarse submisos i acovardits, envejosament mimètics dels castellans, mentre que aquests solien mostrar sempre una indiferència total i absoluta respecte dels catalans, als quals només feien cas per desafiar-los o intimidar-los. El que deia: significatiu.
Jordi Puntí ha escrit un llibre intel·ligent i interessant, que conté les dosis justes d’humor, de crueltat i de tendresa, un llibre que recrea una època ja periclitada però de conseqüènciesencara molt actuals. Puntí està en plena forma.
Un tros de conversa amb Jordi Puntí, per Ada Castells (Avui, 5/5/11)
J.P. Amb els anys he arribat a la conclusió que l’única manera d’escriure en català és des de la normalitat, és a dir, comportant-te com un escriptor normal,. no donant res per fet, per no rebaixar les exigències ni esperar favors de minoritari. Ja no escric com un escriptor minoritari, jo escric com un escriptor i punt. Tinc la sensació que. de vegades, el món literari català l’empetitim entre tots.
A.C. De fet, Maletes perdudes, argumemtalment, ja ens fa sortir d’aquest món reduït.
J. P. Sí, és una novel·la d’aventures europees. Hi havia aquesta idea de reproduir el model de la literatura cavalleresca. El cavaller puja la cavall, surt a l’aventura i li passen coses. El rerefons d’això és que els catalans, en general, som un poble sedentari. Molta gent viu al poble o a la ciutat on va néixer i jo volia escriure una història de gent que no és així.
A. C. Per al teu nomadisme, el lector de llibres digitals és un gran invent.
J.P. Encara no en tinc. Suposo que l’acabaré comprant. Un llibre que sempre m’enduc amb mi, com una farmaciola, és La vida amarga, de Josep Pla. Hi recorro quan necessito llegir un autor català que me faci pensar. Funciona de desllorigador. Em passa el mateix amb Nabokov. Pla, per l’estil, i Nabokov, per la mirada sobre la vida, el gust pels detalls i la construcció de les històries.
A.C. De sempre es destaca que ets meticulós. Hi ha alguna altra manera de fer les coses?
J.P. No ho crec, però el fet que es destaqui és perquè la immediatesa del món editorial demana teca ràpida. Amb això es pot aplicar aquella idea de Cruyff. Hi ha molts entrenadors que prefereixen guanyar a jugar bé i Cruyff diu que això és absurd: si jugues bé, guanyes.
A.C. I què és guanyar?
J.P. Tenir lectors, per exemple.
A.C. Però, quants cops en la història de la literatura hi ha hagut guanyadors que no han pogut arribar als seus lectors?
J.P. Tens raó, però és una qüestió d’estar convençut d’allò que fas. Després el temps ja dirà. Si no tens lectors, com a mínim el que has escrit t’agrada o, fins i tot, et representa d’alguna manera.
A.C. Per això és imprescindible la lentitud?
J.P. Posaria aquesta idea en quarantena. La reescriptura és un valor afegit. Hi ha autors que són capaços d’escriure molt bé i molt de pressa, i d’altres que s’estan mitja vida amb una novel·la i els surt un bunyol. Hi ha un element molt intangible que és el talent, allò que Joan Ferraté anomenava “l’instint fabulador”
També és cert que la reescriptura i l’autocrítíca no hi fan cap mal.
A.C. Quin és el teu escull?
J. P. La principal dificultat és que les paraules m’obeeixin, que pugui escurçar la distància entre allò que vull dir i la frase que escric. Si la llengua no t’ajuda. malament rai.
A.C. Sí, això de la llengua és clau. Tu mateix t’has atrevit a traduir-te al castellà
J. P. M’he traduït dos llibres, però ja no ho faré més. Traduir vol dir reobrir una cosa que havies tancat, amb totes les dificultats que comporta tancar un llibre, que no s’acaba mai, sinó que s’abandona. Acabes amb problemes de doble personalitat: sóc l’autor o el traductor? Em traeixo a mi mateix? M’agradava molt, però em causava massa problemes.
A.C. Encara l’èxit recent de Maletes perdudes, aquest Sant Jordi has aparegut amb una petita novetat, Els castellans.
J.P. Sí, és fruit d’uns articles que em va encarregar la revista L’Avenç i que ja es fan amb la intenció d’acabar sent un llibre que publiquen ells mateixos. El llibre és més que un recull d’articles. He lligat els textos per passar de l’estil periodístic a unes memòries amb ficció. Diríem que són narracions autobiogràfiques. La intenció inicial és parlar de la infància i això ja és fer ficció perquè les coses que vius com a nen sempre les vius per primera vegada, sense records: són fantasia. És quan ets gran que necessites les estratègies de la ficció per explicar-ho.
A.C. I per què aquest títol?
J.P. He volgut explicar les llocs comuns de la immigració espanyola dels anys setanta des del punt de vista d’un nen català de Manlleu. Els que venien eren andalusos, extremenys, murcians, però la gent en deia els els castellans perquè parlaven en castellà. Una de les intencions és explicar els tòpics i prejudicis d’aquell temps ara es repeteixen amb la nova immigració. La por al desconegut i la sensació d’invasió són les mateixes ara que abans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)