dimecres, 27 d’abril del 2011

Las dos culturas, per Julià Guillamon (Cultura/s, La Vanguardia, 27/4/11)

La inmigración masiva de gentes de diversas regiones de España que se produjo en Catalunya desde la década de 1920, ha provocado una situación de conflicto cultural que, des de el transmiserià de Carles Sentís o los aperitius de Josep M. de Sagarra, hasta las novelas de Julià de Jòdar, se presenta de forma más o menos traumática. Todavía hoy el tema sigue siendo tabú y la aproximación de Puntí tiene la virtud de poner sobre la mesa una realidad de la que públicamente no se habla mucho. Puntí presenta una serie de espacios característicos (el descampado, el bar, el cine, el colegio o la pista de autos de choque) y ofrece una colección de estampas basadas en recuerdos de su infancia en Manlleu que ponen en evidencia los prejuicios que los catalanes de nacimiento tenían hacia los recién llegados y la indiferencia que estos recién llegados (o más bien de sus hijos que en los setenta tenían 10 o 12 años) mostraban hacia todo lo que no fueran sus costumbres y las de su ghetto. 

Lo hace con tacto de terciopelo. De entrada, explica que la infancia es una ficción y que todo aquello que de pequeño te parecían certezas, al hacerte mayor descubres que forman parte de una fantasía de identidad. Para reforzar esta idea regresa a las casas de Can Garcia que ahora muestran un aspecto desguitarrado, con puertas y ventanas tapiadas, y otras familias de inmigrantes que ocupan el lugar de los andaluces, extremeños y murcianos de otros tiempos. Aquella emigración de los sesenta fue -dice Puntí- un ensayo general de lo que ha venido después. Al fin y al cabo es una conclusión políticamente correcta. En cambio el libro no toca un aspecto fundamental: nos guste o no, cuarenta años después de los hechos que se relatan, la diferencia se ve a una legua y si no es mayor es porque muchos catalanes, como aquel Miquel Fabregó que en uno de los capítulos se pasea con un paquete de Winston camuflado en el calcetín, han mimetizado las costumbres de los castellans,por admiración o por no quedar fuera de juego en una sociedad construida cada vez más siguiendo sus patrones. 

Temeroso del efecto que remover estos temas tan delicados, Puntí tira la piedra y esconde la mano, expone una situación y no examina todas sus consecuencias. Eso sí: evoca los ambientes con gran talento, sabe explicar con toda viveza las gamberradas de unos y otros, ofrece un retrato ambivalente -crítico y admirativo a la vez- de quinquis y malajes, y se recrea en los detalles, como en algunos de sus cuentos y en Maletes perdudes:las películas de Bruce Lee, los nombres de las vedettes del destape, la bicicleta BH verde, los tebeos... con aquel tono dulzón que tiene a veces. 

Guerras culturales hay de muchos tipos (por ejemplo en Arbúcies, en los años setenta, entre pijos y pagesos),pero el choque entre catalanes y castellans existía y existe. Puntí lo hace visible por primea vez al margen del ensayo periodístico, donde Patrícia Gabancho ha escrito libros significativos. Es, como todos los libros de Puntí, un volumen muy bien escrito, medido, elegante, irónico y con una pizca de nostalgia. 

dilluns, 25 d’abril del 2011

"La rivalitat amb els castellans era un joc d'infantesa", per Helena Sabaté (El Singular Digital, 21/4/11)

Després de guanyar el Premi Llibreter amb Maletes perdudes (Edicions Empúries) i obtenir nombrosos reconeixements -el llibre s'ha traduït a set llengües-, l'escriptor Jordi Puntí presenta Els Castellans, un recull d'articles publicats a L'Avenç que reflexionen entorn el fenomen migratori dels anys 60 i 70 i la rivalitat entre castellans i catalans.

Per què un títol tant provocador com "Els castellans"?
Buscava un títol incorrecte i era la reacció a “Els altres catalans” de Francesc Candel, 40 anys després. Volia que la gent es quedés parada i s’hagués d’enfrontar al seu prejudici. Quan dic que he fet un llibre que es diu "Els castellans", hi ha qui pensa: “Ui! serà un llibre contra els castellans”. I també veig qui pensa: “ui, què bé, serà un llibre sobre els xarnegos”…

Quin és l’objectiu dels articles?Explicar-me a mi mateix a través de la meva infantesa, fer un retrat d’un tipus de vida de poble industrial als anys setanta. He intentat reflexionar sobre la complexitat d’aquest país per demostrar que molts aspectes que vénen del franquisme no els tenim superats. Hem passat pàgina, però en realitat hi ha moltes qüestions de la relació entre la gent d’aquí, la que ha vingut de fora i també amb la immigració d’avui dia, que funcionen per automatismes, tòpics… Em molesta molt qui generalitza dient que “tota la immigració és complicada i porta problemes…els catalans som així, els castellans són aixà.”

En moltes zones segueixen sent els castellans...Dèiem els castellans, però era un element reductor: eren murcians, eren andalusos o extremenys. Els catalans necessitàvem agrupar-los per tenir-los controlats. En aquests 40 anys hi ha hagut un factor d’integració molt gran, a partir de la segona generació. Però és cert que allà on als anys 70 es va crear el gueto, no ha desaparegut, continuen sense integrar-se. Avui ja no m’atreveixo a dir que viuen en un gueto sinó en una realitat paral·lela. A més, en teoria, ells no estan a un país estranger i no tenen la sensació de què s’hagin d’integrar.

Una de les coses que es veu a simple vista és que els tòpics són plenament vigents avui en dia, però amb un altre tipus d’immigració, vostè l’anomena la manlieue…
La manlieue perquè és de Manlleu. Això ho deia un amic arran de les revoltes a les banlieues de París. La onada migratòria que hem viscut segurament té equivalents amb la immigració francesa i és veritat quees reprodueixen esquemes que ja es veien als anys setanta amb la immigració espanyola.

No s’ha superat...Les enquestes diuen que la gent que té més por a l’efecte de la immigració, és la gent que hi viu més lluny. Els que es barregen, no tenen cap problema a acceptar-la. El contacte personal et dóna una perspectiva molt diferent a la de la distància. Una de les coses que no suporto és el tractament simbòlic de la immigració, és a dir, sempre s’utilitza des del punt de dir “el col·lectiu és tot això, va en contra de la realitat”. La realitat és que el col•lectiu com a tal no existeix, també és un tòpic.

Com valora la política migratòria que s’ha fet?Hi ha una intencionalitat molt bona de barrejar, com succeeix a la plana de Vic, que s’ha fet molt bé. Però em molesta com s’utilitza políticament la immigració. Des de totes bandes. Per començar, les dretes quan l’utilitzen per crear sensació de por, però també em molesta el missatge bonista multicultural de que tots som iguals. El que cal transmetre és respectar la diferència però al mateix temps demanar que la integració sigui real. No ha de ser una fantasia que s’acaba els caps de setmana amb una festa a la Ciutadella ballant cançons àrabs. Això només és un joc destinat a tenir la consciència tranquil·la.

Té por de que el titllin de xenòfob? El llibre són records però posa de manifest una realitat…Jo entenc que no i així ho espero. Sé que és un material sensible, que pot haver-hi gent que se’l prengui com un atac xenòfob però tinc la consciència molt tranquil·la. A l’epíleg explico clarament quina és la meva posició i que estic en contra dels nacionalismes excloents, de la utilització simbòlica i la política de la identitat. Crec en la identitat personal, la identitat col·lectiva tant m’és.

La relació amb els castellans …En realitat, els combats que teniem al descampat on ens tiràvem pedres són reproduïbles a la infantesa, a la necessitat constant de trobar un enemic o un rival. Són enfrontament constants de quan estàs jugant: quan estàs a classe, entre l'A i el B, entre barris, dins dels barris… A la infantesa tens la necessitat de crear un enemic perquè la vida és un joc. Vius la vida amb més imaginació que experiència i d’aquí la necessitat de trobar contrincants. Això a Manlleu funcionava amb els castellans, a col·legi la rivalitat funcionava entre les classes.

A banda de la imaginació, què els portava a la rivalitat amb els castellans?Pot ser que ens hi portés la proximitat geogràfica, el comentari o l’actitud dels nostres pares, que era molt sana, però al mateix temps sí que estava tenyida de la dificultat de reconèixer als altres. No era xenofòbia o racisme, però sí una mirada invasora. El que intento explicar al llibre és que l’amenaça no era real, només en alguns aspectes. Avui dia ,hi ha aspectes que s’han superat i d’altres que no, com la llengua.

Quins aspectes s’han superat?S’ha superat la convivència qüotidiana i la qüestió de no entendre que uns són bons i els altres dolents. S’ha entés que quan l’individu viu al costat de casa teva, t’hi entens, t’ajudes i el tractes de tu a tu.

Citant el llibre, abans tot i que els sous eren diferents els catalans votaven el mateix que l’amo, catalanista i de dretes. Ha canviat això? Com seria la transposició a l’actualitat?
Sí, això és difícil. Quan la immigració espanyola arriba a Catalunya, hi ha una classe social mitjana-baixa que puja de classe per ser d’aquí. Aquest graó els acosta a l’amo i fa que votin el mateix que ell, que és català. El que vota l’immigrant potser des d’un punt de vista social està molt a prop però no deixa de ser una altra llengua i una altra cultura. El veuen com l’invasor i diuen “no no puc votar comunistes, ja els voten els castellans, jo he de votar CiU”. Això a les primeres eleccions democràtiques. No crec que es pugui transposar, ara hi ha molts menys immigrants que poden votar. Quan la segona generació pugui votar el partit que sàpiga entendre millor aquesta situació serà el que se’n beneficiarà.

Rebíeu les classes en castellà.Si eres català, per una qüestió de burgesia de tota la vida, havies de portar els teus fills a les escoles privades perquè se suposava que donaven un millor ensenyament que les escoles públiques, que a més estaven als barris dels castellans. El resultat és que quan ens trobem tots a l’institut, als 14 anys, els fills de la immigració castellana escrivien molt millor el català que els catalans que havien anat a La Salle. A mi aquesta mena de paradoxes em resulten xocants.

Molts castellans segueixen parlant en castellà. És un fracàs de la política lingüística?Depèn. És lògic que els castellans parlin en castellà al seu entorn. Sí que trobo que l’ús del castellà a nivell públic és molt fort i per tant, no ha acabat de funcionar el missatge de la política lingüística. Estic en contra de la obligatorietat, em molesta quan els partits obliguen a retolar en català a les botigues. Si després resulta que a l’interior es continua parlant en castellà, estem portant la situació a un territori de façana. Ens interessa que la façana estigui en català però l’interior ens és igual. És molt més important una política lingüística que sigui integradora, que faciliti la comprensió. L’obligació sempre genera rebuig. Ho he vist en gent del meu barri que el tenien en castellà, bé, si es pot dir que fos castellà…

Hi ha unes barreges a vegades...I llavors diuen, sí? "Pues no me da la gana de hablar en castellano". I potser abans ho feien.

Però el fet que s’hagi d’obligar denota el fracàs dels catalans?Hi ha una part de falta d’autoestima important per part dels catalans que canvien al castellà d’una manera automàtica, gairebé servicial, quan veuen que l’altre pot no entendre’ls. Ho fan perquè l'altre no s’enfadi, per por de no fer-se entendre. A més, a nivell subsconscient, encara hi ha la sensació que el castellà és la llengua vehicular, mentre que el català és la llengua d’estar per casa. Això hauria de canviar.

Com es pot fer, som a temps de corregir-ho? O és el pòsit del castellans que s’arrossega a la nova generació?
S'ha de transmetre immediatament el missatge que aquí hi ha una llengua que és el català, també el castellà i per això s’han d’aprendre totes dues. La política lingüística ha fet coses que estan bé però encara hi ha la sensació que pots viure perfectament en castellà i no passarà res. Això s’hauria de canviar.

->> Veure l'entrevista al diari.

dilluns, 18 d’abril del 2011

"La paraula 'xarnego' continua vigent i sent despectiva", per Irene Dalmases (Efe, 17/4/11)

L'escriptor Jordi Puntí reflexiona en el seu nou i inclassificable llibre "Els castellans" sobre el fenomen de la immigració dels anys seixanta i setanta a Catalunya i assevera, en una entrevista amb Efe, que encara avui "la paraula 'xarnego' continua vigent i sent despectiva".

L'autor de Manlleu (Osona), nascut l'any 1967, presenta en aquesta obra diferents històries, que van sorgir del "planter dels records" i que ara acaben "en la llibertat infinita de la ficció", després de ser publicats com a articles de premsa en la revista L'Avenç, l'editorial de la qual s'ha encarregat de la seva publicació.
Mirant pel retrovisor de la seva vida, sense emetre cap classe de judici, Puntí va enllaçant diferents capítols en els quals tant rememora que eren els nens de l'emigració els que més pipes menjaven al seu poble, com torna a la piscina de la seva infància per recrear aquells dies d'estiu en els quals els catalans anaven a banyar-se al matí i "els castellans" a la tarda, llançant-se des del trampolí com autèntics professionals de la natació.
Puntí, que acaba de guanyar el Premi Nacional de la Crítica per la seva novel·la "Maletes perdudes", reconeix que ha optat per un títol "intencionat i trampós" que li permet "furgar en la part políticament incorrecta de cadascun".
Segons el seu parer, amb aquest enunciat, "sembla que el llibre sigui una cosa, però després el lector es trobarà amb una visió crítica d'un conflicte que ve d'anys, que en part ha estat superat, però que en part continua latent en el subconscient col·lectiu i que ara torna a aflorar gràcies a la nova immigració, de manera no és gens gratuït que l'últim capítol es tituli 'els moros'".
Jordi Puntí, fill únic d'una família catalana de Manlleu, manté que l'arribada massiva a Catalunya durant un llarg període de temps de persones vingudes de tot Espanya per treballar va provocar diferents problemes.
"La mateixa manera de denominar a aquestes persones com a castellans, quan molts venien d'Andalusia o Extremadura, és la constatació de la distància que hi havia entre uns i altres, fins i tot del menyspreu", precisa.
Aprofundint en el cas de la paraula "xarnego", el novel·lista assegura que en ple segle XXI no ha desaparegut del vocabulari i encara que "no s'utilitzi obertament, tothom la segueix tenint al cap. Té més de quaranta anys i continua vigent i despectiva, sense canviar el seu sentit inicial".
Jordi Puntí, encara que no vol investir-se com expert en la qüestió, sí és dels que creu que el problema principal "ve que encara hi ha guetos. La superació del conflicte és la barreja", postil·la, i posa com a exemple que en molts pobles si avui no s'utilitza la paraula "castellans" per designar els fills d'aquests emigrants "és perquè s'han barrejat".
En canvi, en moltes barriades dels cinturons de les grans ciutats, "el gueto s'ha mantingut, no hi ha barreja i és quan el conflicte es manté, amb la sensació que allà hi ha un invasor, algú que actua al marge de la societat".
En la seva mirada a la infància, intentant fugir de la nostàlgia, Puntí no pot deixar d'apuntar que els nens catalans del seu poble, a mitjans dels anys setanta, el que sí tenien era "la sensació que els castellans tenien una major llibertat, no estaven tan subjectes a les normes".
Al mateix temps, no òbvia, que en altres moments, com els de la piscina, hi havia per part dels catalans un cert sentiment d'"admiració" cap als altres pel que feien a l'aigua, per la seva absència de por.
De tota manera, l'escriptor vol deixar molt clar que no ha volgut jutjar el fenomen i que "és el lector qui ha de treure les conclusions i el que ha de veure's en el mirall que és el llibre". "Necessitava blindar-me, perquè tenia por que això s'usés des d'un punt de vista polític i ideològic, i el que vull és provocar reaccions i pensaments, sempre des d'una mirada incorrecta, amb una barreja d'ingenuïtat i perversió", aclareix. 

dijous, 14 d’abril del 2011

La vida viscuda en forma d'article, per Lluís Bonada (El Temps, 12/4/11)

Als inicis de la seva carrera, Josep Pla va manifestar el temor de quedar condemnat a veure la vida en forma darticle periodístic. Seria, efectivament, una condemna llarga: tota la seva vida. Però va ser una condemna feliç, beneficiosa. Beneficiosa per a ell i per al lector. L’article és un text dextensió determinada i fixa, i aquest requisit, aquesta cotilla, força lautor a pensar-lo com un tot coherent i equilibrat, i el força també a mantenir sempre la mateixa estratègia, el mateix esquema, a més de lestil, evidentment. L’obliga, finalment, a ordenar la seva visió de la vida.
La magnífica revista mensual L'Avenç: ha proposat a diversos autors relativament joves que escriguin una sèrie d’articles memorialístics, testimonials, i algunes daquestes series, retocades o no, i fins i tot ampliades, shan convertit en llibres excel·lents, publicats per l’editorial de la revista, com ha estat el cas del de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, i ara sescau amb Els castellans, de Jordi Puntí.
L’article va ser també la feliç fórmula que va fer servir l’historiador Tony Judt (El refugi de la memòria, La Magrana, 2011) quan es va trobar empès a recordar aspectes cabdals la seva vida per culpa del greu trastorn neuromotor que patia i que l’any passat l’acaba matant.
L’operació cultural de la revista L’Avenç ha fet possible que molts autors no haguessin desperar a fer-se vells per a començar a recordar. A trenta o quaranta anys un escriptor assenyat i madur, literàriament parlant, pot treure un immens profit de la seva infantesa i joventut.
Ho va demostrar Sándor Márai. L’autor hongarès escriu les seves memòries poc abans de fer 35 anys i el resultat en va ser una obra mestra i un llibre imprescindible per a conèixer l’Europa de les tres primeres dècades del segle XX: Confessions d’un burgès. Lamentablement, és un llibre orfe dedició catalana.

dimecres, 13 d’abril del 2011

"Aquest llibre és un mirall dels nostres prejudicis", per Montse Serra (Vilaweb, 13/4/11)

'Els castellans' (L'Avenç) és un recordatori de la immigració dels anys seixanta al seu poble, Manlleu, vista des de la seva infantesa · VilaWeb l'entrevista
L'any 2007, mentre Jordi Puntí escrivia 'Maletes perdudes', una novel·la que li ha donat grans satisfaccions de crítica i sobretot de públic (l'última, el Premi Lletra d'Or), va començar a publicar a la revista L'Avenç uns articles en què recordava la immigració dels anys seixanta al seu poble, Manlleu, vista des de la seva infantesa. Ara els ha rescrits i ampliats per construir una obra de títol provocador, 'Els castellans'. Fet i fet, un llibre equilibrat, que no cau ni en la nostàlgia ni en la 'batalleta', i que no cerca ni bons ni dolents. Puntí ens en parla en una entrevista de VilaWeb (vídeo).

Jordi Puntí ens confessa que ha tingut en compte dos aspectes bàsics a l'hora de fer el llibre: l'exigència literària i el control de les emocions, de la nostàlgia: 'Perquè nosaltres som una generació que no tenim una nostàlgia turbulenta, no tenim un passat difícil, no hem viscut una postguerra, sinó que hem viscut instal·lats en el món de la televisió, de la cultura pop… i els nostres referents són molt banals. De manera que tots hem viscut sopars en què comences parlant del programa 'Un, dos, tres' i acabes cantant cançons de Camilo Sexto. I això és patètic. Està bé per a un sopar, però no pas per a un llibre.'

Aquests darrers dos anys hi ha hagut tres escriptors, nascuts els anys seixanta, que han captat una quantitat de lectors important i que han superat el tap de la generació dels setanta. Són Màrius Serra amb 'Quiet', Vicenç Pagès Jordà amb 'Els jugadors de Whist' i Jordi Puntí amb 'Maletes perdudes'. Sobre aquest fet, Puntí diu que hi ha reflexionat i que creu que, efectivament, han aconseguit d'esquivar el tap. 'Jo crec que, el tap, el va començar a obrir el Monzó, no tant per una qüestió temàtica sinó lingüística. Però el que hem fet és trobar els nostres referents culturals, literaris, de tota mena. I els explotem a la nostra manera. I, per tant, no podem parlar d'una continuïtat, sinó més aviat d'un trencament. I crec que hi ha un planter de gent que fa coses molt interessants. Cadascú a la seva manera. És que avui la literatura és molt individualista. Vivim en un món de tantes influències i tan allunyades les unes de les altres que cadascú va a la seva i és bo que al final hi hagi un reconeixement, que és la llengua que ens uneix.'

'Els castellans' no és el primer llibre que parteix d'uns articles publicats a L'Avenç a partir de la memòria personal. El primer va ser 'Pinyols d'aubercoc' d'Emili Manzano i després 'Una educació francesa' de Joan-Daniel Bezsonoff. La revista l'Avenç marca línia. Diu Puntí: 'L'Avenç em sembla que avui és la revista cultural i literària més interessant que es publica, encara que n'hi ha, com 'Caràcters', que edita la Unviersitat de València, o Serra d'Or, que també estan bé; però la feina que fa L'Avenç traduint textos de l'americà, de l'anglès, proposant assaigs, integrant autors perquè facin ficció, articulisme de fons…'

Hi ha qui diu que es pot parlar de la 'generació de L'Avenç'. Ho trobeu encertat? 'La idea de generació, a mi, com a autor, em rellisca totalment. Sí que ho és en el sentit que tots hi escrivim (en Pagès, en Manel Ollé, en Muntada, en Bezsonoff, ara en Joan-Lluís Lluís…), però jo crec que hi ha moltes coses més.'


->> Veure l'entrevista a la font original

dilluns, 11 d’abril del 2011

Els castellans, per Simona Škrabec (Time Out Cultura, 10/4/11)

Abans i tot de llegir Els castellans de Jordi Puntí –perquè ja m’havia llegit alguns dels textos publicats en la revista L’Avenç–, sabia que em recordaria la meva infantesa, a uns 1.500 quilòmetres de distància. La relació entre l’autor i el lector es com un partit de bàdminton: si des de l’altra banda el volant arriba fent un arc ben dibuixat, és fàcil recollir-lo, si va massa curt, tot l’esforç,: és inútil i en cas que sigui llançat amb ràbia, el més probable és que el llibre també acabi per terra, de desesperació. Però en aquest cas concret, la sinceritat de l’autor desarma. L’impuls davant una veu que diu coses palpables i nítides és respondre amb la mateixa moneda: “Jo també vaig …”.
I sí, jo també vaig jugar a catalans i castellans o a moros i cristians –encara que no anomenessin els grups en lluita amb aquests noms. I mirava per sobre l’espatlla els nens que vivien en els blocs de pisos perquè, a casa dels pares, les parets tenien un gruix de mig metre. No és pas estrany, ens inculcaven la lògica de dos bàndols a cada pas, les pel·lícules bèl·liques feien companyia als westerns d’indis i vaquers i la guerra es perllongava en les naus espacials, amb els éssers més inversemblants. Allà, a les classes hi havia els “bosnians” envoltats de la mateixa aureola de rebuig, misteri i força. I als carrers voltaven els gitanos, descalços, increïblement bruts –i sempre lliures–. Els alemanys, rosats i gegantins, venien a la costa com un contrapunt dels paletes kosovars, magres, muts, invisibles. No cal oblidar tampoc que tot això passava en una Europa dividida amb un mur que acceptàvem com a cosa natural i eterna. I sí, jo havia jugat a nazis i partisans: els nens tot ho transformen en una ficció.
Tant de bo aquest llibre esdevingui un tret de sortida contra el conformisme d’un continent embolicat en un cotó fluix de prosperitat i d’hipocresia. I que tots plegats ens adonem que l’única convivència possible és la que ens guanyem a pols. No es trenca cap barrera sense la voluntat individual de voler saber qui és el veí. Els castellans és un relat per entrar a dins dels llocs comuns amb els quals són fets els prejudicis. I també és una denúncia de polítiques equivocades. Els ruscs de ciment construïts a l’extraradi no poden donar dignitat a ningú.
Entro a Google Earth perquè el narrador m’ha donat la idea, i em miro des de l’aire la lluïssor del riu, la carretera que el segueix en paral·lel, les teulades roges ordenades com en un joc de Lego i l’extensió de les fàbriques enmig del verd. Ribnica podria ser Manlleu? I tant. Però la importància del llibre de Puntí no és que recreï un espai arquetípic. En alguns llocs la ploma llisca massa cap a aquells missatges generacionals que circulen per la xarxa amb fotografies del tanc llençaventoses i madelmans. La col·lecció d’andròmines sentimentals és irrellevant perquè serveix només per establir una relació envers el propi passat. La infantesa no és vista com un tresor mitificat, sinó com una matèria que podem examinar fins a destil·lar-ne les pròpies conclusions. L’aposta de l’autor és ferma, vol obrir el que ha estat segellat dins la memòria per trencar les fronteres imposades. Puntí vol decidir d’una manera conscient com vol pensar el seu propi entorn. És la revolució més silenciosa, però potser la més eficaç.

dijous, 7 d’abril del 2011

“La literatura no és res més que comunicació”, per Oriol Rodríguez

L’autor de Maletes perdudes es corda el primer botó de la camisa i li demana al Carles que li faci una foto així, amb la brusa ben cenyida al coll, “després ja t’explicaré el perquè”. Acostumat a ser ell qui dóna les ordres: “posa’t així”,“mira a la dreta”“intenta somriure”… l’escriptor el sorprèn amb la seva petició. Amb tot, en Carles enfoca i dispara. Acabada la sessió i com ens havia promès, en Jordi Puntí, que acaba de publicar Els Castellans, un recull d’articles prèviament publicats a la revista L’Avenç on evoca la seva infantessa a Manlleu quan el món estava dividit entre els catalans i els castellans, ens comenta que “en les entrevistes en què m’han de fer fotos, m’agrada fer-me una a l’estil Forrest Gump (riu). Un cop, els de La Vanguardia em van fer una assegut a un banc de la estació de França on estic com el Tom Hanks al cartell de la pel·lícula. No la van publicar però era brutal”.

Quan eres petit, què volies ser de gran? Tenia dues opcions, una molt tòpica i l’altra no tant. La tòpica era bomber i la no tant pallasso. M’encantava anar al circ i veure els pallassos. Em feien riure molt i creure’m que jo també podria fer riure a la gent.

En aquells anys, l’arriba del circ a Manlleu a devia ser l’esdeveniment de l’any, oi? Sí. Eren dies en què m’ho passava molt bé. M’agradava l’espectacle però també em fascinava tot el món que envoltava el circ. Amb els amics anàvem a veure com construïen la carpa i després a veure els animals. Una altra cosa fascinant era intentar aconseguir unes invitacions que sempre repartia un paio que apareixia a la porta del col·legi. Evidentment, m’apassionaven els pallassos, però també el funambulistes i els números amb animals. Ara no recordo el nom del circ que venia cada any a Manlleu. “El circo de los hermanos Ringling”? Al final de Maletes perdudes vaig posar un circ en homenatge a aquesta època, m’encantava. El circ, el cinema… En el tedi d’un poble industrial on a l’hivern no passava mai res, que de sobte arribés el circ era una nota de color.

La literatura també va sorgir com a necessitat d’escapar d’aquest tedi? Sóc un escriptor tardà, no m’hi vaig posar fins que vaig tenir dinou o vint anys. A més, en aquells primers anys tenia molta por i vergonya a ensenyar el que escrivia. Al principi vaig escriure uns poemes horrorosos. Recordo ensenyar-los als amics i, per la cara de circumstància que posaven, entendre que aquell no era el camí a seguir (riu). Després vaig començar amb els contes. El primer que vaig escriure seriosament ja va guanyar un concurs i va acabar inclòs en el meu primer llibre, Pell d’armadillo. Amb tot, la idea de ser escriptor crec que em ve de molt més enrere. Jo l’associo al fet de ser fill únic. Un món on la imaginació suplia la falta de germans. Això juntament amb què la meva sempre ha estat una família amb tendència a explicar històries.

Éreu uns contistes! Bastant. Sobretot per part del pare. Eren nou germans i quan es trobaven tots eren molt contistes (riu).

Què llegies de nen? Si vaig començar tard a escriure, a llegir vaig fer-ho d’hora i molt. Hi havia tota la literatura infantil i juvenil catalana, amb autors com en Joaquim Carbó o llibres com El zoo d’en Pitus, però jo anava més per la banda de les Joyas literarias juveniles, la col·lecció de Los cinco o L’illa del tresor. Amb un amic quedàvem per jugar, però el nostre joc consistia en llegir junts.

Realment curiós. Teníem deu o dotze anys i ens passàvem la tarda llegint fins que ens cansàvem i aleshores jugàvem a altres coses. Llegíem i una vegada acabàvem el llibre ens l’intercanviàvem. La sensació d’estar jugant llegint era divertida i, sí, curiosa.

Vas començar escrivint poesia, et vas donar a conèixer amb els contes i has acabat publicant una novel·la que ha estat un dels majors èxits de la literatura catalana en els últims anys. Tot forma part de la teva progressió com escriptor? La poesia no la comptaria ni com a temptativa d’aproximació a la literatura (riu). Sí que és cert que hi ha una progressió, però en el sentit de prendre’m seriosament la meva feina. Per la resta, cada història té una manera ideal de ser explicada i només cal trobar-la: unes vegades pot tenir aspecte de conte i altres de novel·la.

Un conte és una relació d’una nit i una novel·la una parella estable? (Riu) Hi havia algú que deia que el conte és un orgasme masculí i la novel·la un de femení. A mi m’agrada més dir que un conte és una carrera de cent metres i una novel·la una marató. En tot cas, estem en la mateixa línia.

Quan va ser la primera vegada que vas dir que eres escriptor? El dia que vaig publicar Pell d’armadillo. Aquell dia va ser quan em vaig adonar que això anava seriosament. Encara que abans m’havien donat una beca per escriure i allò ja tenia un punt de ser escriptor. Tant debò hi haguessin menys premis per obres publicades i més beques de creació. La idea que tu presentis un projecte amb un mostra d’escriptura de vint o vint-i-cinc pàgines, i que hi hagi un jurat que et faci confiança i et doni uns diners per poder-te dedicar a escriure és impagable. Et dóna confiança, tranquil·litat i seguretat. El dels premis és un camí que t’aboca al fracàs i la desil·lusió. El gran problema que té l’escriptura literària és la distància entre l’ambició que tens i la qualitat del que fas. Hi ha gent que té l’ambició de guanyar el Planeta i potser no té prou qualitat ni per ser publicat.

Una bona història no és sinònim d’una bona novel·la? No. Les idees i les històries són com les bombolles que sempre acaben explotant. Les novel·les són paraules, això ho deia la Mercè Rodoreda i tenia raó.

En el teu cas, però, d’on sorgeixen les històries? No sé gaire com, però van sorgint. Crec que són una mescla del que vaig llegint i el que vaig vivint. D’altra banda, a vegades dues idees bones fan una de bona.

Allò que ens ensenyaven a l’escola de negatiu més negatiu és igual a positiu. Exacte. Però una novel·la o un conte també poden sortir d’una anècdota, un flaix, una sensació, una paraula, un títol… Tot això ben combinat et pot portar a començar a escriure, sense oblidar-nos que també ha d’haver-hi el treball literari, o dit d’una altra manera, com explicaràs les coses.

Quan escrius pots arribar a intuir si allò en què estàs treballant agradarà el lector? No. En el cas de Maletes perdudes no m’esperava que despertés tant d’interès, ni que fos tan ben rebuda per la crítica, ni que guanyés premis. Sí que tenia confiança, perquè hi havia dedicat moltes hores i sabia que tot allò que havia escrit tenia sentit. Va ser una novel·la en què vaig fer un esforç perquè arribés a molta gent. Una novel·la on hi ha moltes històries, molts fils per estirar i capes de lectures. Qui vol només distracció, la troba i qui vol reflexions, també les troba. Però fins que no dones per acabada una obra i algú la llegeix sempre és una caixa de sorpreses.

Escrivint sempre s’ha de pensar en el lector? Sempre. La literatura no és res més que comunicació. Una novel·la no s’acaba quan jo poso el punt final, sinó quan algú la llegeix. Si no, escriure no deixaria de ser un exercici masturbatori. A tots ens agrada masturbar-nos però si t’acompanya una altra persona, millor.

Quina sensació es té quan es posa el punt final a un conte o una novel·la? D’alliberament. En el cas de Maletes perdudes el punt final el vaig posar a Itàlia. Gràcies a una beca vaig passar una temporada a la Toscana, molt sol a una casa en mig del bosc. La meva dona em va dir, “en el moment en què acabis la novel·la agafa la càmera i fes-te una foto”. Ho vaig fer. Ara, quan la miro, no em reconec. És una foto d’algú que està en trànsit, amb els ulls sortits i descabellat. La foto d’algú que s’ha passat molts dies escrivint durant vuit o nou hores per poder posar aquell punt final.

T’agrada molt viatjar, oi? Sí. Sempre intento passar tres o quatre mesos a l’any fora de Barcelona. M’agrada molt la idea de trencar rutines i viure altres realitats. Fer vida quotidiana en un lloc que desconec. Arribar-hi i ja el primer dia buscar el lloc on cada dia aniré a fer el cafè. Buscar una nova rutina però sabent que s’acabarà. I m’agrada viatjar sense llibres, per, una vegada arribat a la nova destinació, buscar llibreries o biblioteques on poder-me nodrir. Prendre distància respecte la teva quotidianitat va molt bé, et centrifuga el cervell i et dóna noves perspectives de la vida. A Maletes perdudes hi ha molt d’això. Gairebé tots els llocs que surten els he viscut jo.

La publicació d’Els castellans ha estat una mena de descompressió de tot el que has viscut amb Maletes perdudes
Sí més no, m’he pogut treure la pressió d’haver de respondre que faré ara. També és un llibre que em venia molt de gust publicar. Fa temps que vaig aprendre que sóc un escriptor de gustos i interessos molt diferents, i que per tant no faré sempre el mateix. El que em plaïa ara era recuperar tot un seguit d’articles que vaig escriure fa uns anys, reescriure’ls i allargar-los.

No són el mateix, però hi ha alguna cosa a Els castellans que em recorda a Maletes perdudesEn certa manera El castellans funciona com epígon de Maletes perdudes. Les dues obres es van escriure en el mateix període de temps, hi ha una veu plural, que en el cas de Maletes perdudes són els Cristòfols i en el d’Els Castellans són els nois de la colla amb què sortia quan era nen i tiràvem pedres i ens barallàvem a els castellans, i també una reflexió sobre els anys 70 i la immigració molt latent a Els castellans i que, encara que no tant evident, també està present a Maletes perdudes.

Els castellans dius que la infància és una ficció. Tendim a idealitzar el passat? 
La infància és una ficció perquè quan la vius no tens experiència. Quan ets un nen tot neix de la imaginació. No penses en què has fet abans per explicar-te la vida, sinó que, per manca de referents, t’has d’imaginar què és i per tant, vius la vida com una ficció. En canvi, quan ets gran i vols reviure la infància només pots fer-ho a través de la narració, creant un relat que pot caure en la ficció. A Els castellans he usat els recursos de la ficció per narrar una història que és personal i real.


És divertit jugar amb el passat d’un mateix? 
Molt. El passat és una pedrera inesgotable, però també he de dir que ja ho he fet. No crec que retorni als meus records, si més no, durant un temps.


Crec que actualment estàs treballant en una biografia novel·lada, és cert? 
És un projecte llarg però encara no el vull desvetllar. Segurament hi treballaré durant uns anys i potser pel mig publicaré algun recull de contes.


Quan vaig contactar amb tu per fer l’entrevista, recordo que et vaig comentar que m’agradava la columna que escrius a El Periódico. La teva resposta va ser donar-me les gràcies perquè deies que tenies la sensació que ningú no et llegia. La veritat, em va sorprendre tractant-se d’un escriptor d’èxit com tu. 
Encara que tinguis més o menys èxit o que escriguis per a un mitjà de la rellevància d’El Periódico, la d’escriptor és una feina molt solitària. I encara que pugui rebre comentaris al perfil del Facebook o la mateixa pàgina d’El Periódico, com que no puc identificar el lector, tinc la sensació d’estar tirant pedres al mar i que allà es queden.

dimarts, 5 d’abril del 2011

Els de Can Garcia, per Manel Ollé (L'Avenç, abril 2011)

Hi ha un territori literari que es mou entre el cop de roc, el canyissar i el solar de la perifèria.Les tardes infinites, fetes de jocs, aventures entre munts de runa, pneumàtics i baralles tribals són un espai fèrtil per a la memòria i la invenció. Més enllà de l’èpica i de la nostàlgia estrictament privada, hi ha en aquest lapse que s’obre entre els deu i els tretze anys un interval essencialment literari, on la intimitat i el comú es troben en un punt crític des d’on és possible projectar-se molt lluny: és aquest un espai habitat per nens que s’imaginen nois i que estrafan els miratges dels grans, que s’intoxiquen com esponges d’absorció inexhaurible de les jerarquies, dels ritus més o menys prohibits, dels estereotips i dels subproductes que la cultura de masses de cada moment els ha posat a l’abast. Són carn de consigna gregària, amb una immensa capacitat de reinvenció sobtada, pura excitació i expectativa pel que ha de venir. En aquest espai habitat per una infantesa que comença a deixar de ser-ho hi ha un vial que ens porta des de la Laia de Salvador Espriu fins El mapa de la curiositat de Sergi Pàmies o Els castellans de Jordi Puntí.

En el Manlleu de finals dels setanta i principis del vuitanta, Jordi Puntí recrea episodis d’aquest camp de batalla en la seva versió particular, amb el motiu recurrent d’un presumpte enemic exterior que viu just al costat de casa. L’observació encuriosida prova de descriure com, trenta anys enrere, veia i vivia un veïnatge pugnaç amb “els castellans”: la colla de nanos amb què s’esbatussaven als descampats. Els castellans tenien els seus blocs de pisos als afores i enmig d’un no-res, tenien els seus solars, la seva escola nacional i els seus bars. Eren sempre més agosarats, més lliures i més brutals; feien una barreja de por, respecte, ràbia i admiració.

Al costat de Maletes perdudes, un llibre com Els castellans (L’Avenç, 2011) podria semblar una obra menor, per la brevetat i per moure’s entre el reportatge de la memòria i l’assaig d’una microhistòria local retransmesa en primera persona; però en una escala diferent hi trobem el mateix Puntí de sempre: amb una escriptura evocadora, una imaginació disciplinada i ben conduïda, una prosa amb ritme, claredat de traç i precisió, que no li fa fàstics a la miniatura i l’apunt al natural, i que sap actualitzar de sobte la sensació d’aclaparament en sortir de l’escola: “Els carrers feien olor de llenya cremada i nosaltres traspuàvem un pessimisme indefinit, com si de cop estiguéssim sols al món”.

Més enllà del treball d’estil, Jordi Puntí aporta en Els castellans un testimoni valuós i valent, sense eufemismes políticament correctes, sense idealitzacions ni tabús. No nega les tensions ni en fa esquemes fàcils. Qui estigui temptat de fer-ne un ús demagògic ho tindrà molt complicat. Puntí retrata un cas concret i local, que no es deixa generalitzar. A la Verneda de finals dels setenta on jo estudiava, els rars i minoritaris, els “immigrants”, érem si de cas les poques desenes de “catalans” que hi havíem anat a parar, derivats des d’altres instituts. És una casuística que va per barris. El procés d’arribada a Catalunya de llargs centenars de milers d’immigrants d’altres bandes d’Espanya entre els anys cinquanta i setanta del segle XX ha estat sempre un camp de mines addicte a la instrumentalització: només cal pensar en la tendència que tenen alguns polítics i opinadors a eternitzar encara avui la condició hereditària d’immigrant (andalús, extremeny, gallec…) més enllà de la tercera i fins i tot la quarta generació, convertida en marca indeleble que assegura quotes de vot captiu: encara avui n’hi ha que segueixen grallant sobre  el «niño andaluz»  a qui els malèvols catalans obliguen a aprendre català… Els mateixos que eternitzen la condició originalment “castellana” dels que van arribar a Catalunya ja fa unes quantes dècades atien ara l’odi als immigrants, criminalitzen els marroquins i els xinesos, animen a expulsar romanesos…

És aquest un camp de mines que sovint hem resolt a base de representacions allunyades de la complexitat: ja sigui per la via seràfica de l’idil·li harmoniós o bé simplement a base de no parlar-ne, de no posar-hi figures en el pessebre idealitzat del país. Les dimensions i l’impacte dels processos migratoris moderns en la nostra societat han tingut un cert reflex en les ficcions literàries que en certa mesura ens representen, però és un territori que presenta encara zones àmplies per explorar. El gest retrospectiu de Jordi Puntí encaixa en l’intent de retratar la complexitat social contemporània que hi ha en algunes de les obres d’escriptors com ara Toni Sala o Francesc Serés. Allà on abans hi vivien els castellans ara hi viuen els marroquins o els gambians o els gitanos romanesos. I l’ombra demagògica i xenòfoba del senyor Anglada o del senyor Albiol hi va fent la viu-viu, amb vots “catalans” i “castellans”.

dissabte, 2 d’abril del 2011