dilluns, 28 de març del 2011

L'Hora del Lector 27/3/11

Podeu veure la recomanació d'Els castellans que fa Víctor Amela a partir del minut 36.

dimecres, 23 de març del 2011

Lecturàlia, de Màrius Serra, a Catalunya Ràdio 23/3/11

"Els castellans", de Jordi Puntí (L'Avenç, 2011). LLLL

Reelaboració dels articles apareguts a "L'Avenç" sobre les memòries d'infància de
 Puntí a Manlleu, als anys setanta, posant el focus en la construcció identitària dels nens catalans envers els nens castellans (o xarnegos). Una estratègia de cartografia de la memòria que va més enllà de l'experiència viscuda a Manlleu i que resulta clarament extrapolable a d'altres poblacions de les dimensions de Manlleu, igual com és també és oposada a d'altres. Un gran llibre. 
Mots clau: Memòria, Recreació, Ficció, Immigració, Juan Marsé + Emili Teixidor = Jordi Puntí.

http://www.catradio.cat/seccio/2099/Lecturalia/programa/1198/El-mati-de-Catalunya-Radio

dimarts, 22 de març del 2011

Entrevista a El 9 nou 18/3/11 (per Jordi Vilarrodà

“Catalans i castellans ara fan front comú contra la nova immigració”

Un any després de Maletes perdudes, la seva primera novel·la, l’escriptor manlleuenc Jordi Puntí publica Els
castellans (L’Avenç Literatures), un llibre que parla de Manlleu i dels anys de la seva infància. Jordi Puntí ho
fa a través d’uns relats que combinen l’autobiografia, el reportatge i la literatura, centrats en la relació entre
els nois de Manlleu de-tota-la-vida i els immigrants que acabaven d’arribar a l’Erm procedents de diferents
llocs d’Espanya, anomenats genèricament els castellans. Anys després, els fets es reprodueixen amb la nova
immigració.

- El llibre neix arran d’uns articles en una revista...
- Sí, la revista L’Avenç em va proposar de fer una sèrie d’articles que tinguessin a veure amb memòria –històrica i personal– i amb literatura. En aquells moments escrivia Maletes perdudes, i justament una part que tenia molt a veure amb la immigració. Temps enrere havia pres notes sobre unes memòries de barri, i vaig pensar que podia ser un bon fil conductor per explorar aquest món en primera persona.

- Per tant, hi havia una relació temàtica amb Maletes perdudes?
- Sí. Jo pensava més aviat en l’extraradi de Barcelona, per a Maletes perdudes, però al mateix temps  m’adonava que els patrons no eren tan diferents de Manlleu. I no em plantejava els articles com un encàrrec ràpid per oblidar: l’exigència literària era la mateixa, i veia que tenien un recorregut, anava agafant gruix... Després ha vingut la feina d’allargar-los i donar-hi forma literària.

- En quin gènere es classifica, Els castellans? És memorialístic, periodístic, narratiu?
- Està fet amb tota la intenció... fins i tot els llibreters no saben on posar-lo. He fet una trampa i n’he acabat
dient memòries de ficció o memòries fictícies. El punt de partida són records personals que primer van tenir forma d’article, és a dir, periodística. Però ja dic en el llibre que “la infantesa és una ficció” perquè, quan la recordes, utilitzes fórmules de la narrativa de ficció per explicar-la. Totes les memòries, en certa manera, són una forma de ficció. Hi ha un treball lingüístic i estilístic, i l’única diferència amb els contes o novel·les és que la pedrera on vaig a buscar el material és la meva pròpia vida. El conflicte és subjacent en tot el seu relat: existeix, però no s’arriba mai a l’enfrontament obert entre catalans i castellans... Érem nens, més o menys
entre els 9 i els 14 anys. Ens trobàvem i jugàvem al mateix lloc, amb distància, i a vegades hi havia aquest
punt de conflicte... No deixava de ser una cosa infantil, una mica pel·liculera. Però en el fons nosaltres estàvem reproduint una realitat més conflictiva que es donava entre la gent gran.

- El conflicte propi de l’arribada de la immigració...
- Sí, i que en essència és el mateix, ja sigui els anys 70 amb la immigració que venia d’Andalusia o Extremadura –els castellans, encara que no fossin de Castella– o l’actual –els que en diem moros, encara que vinguin de diferents llocs del nord d’Àfrica.

- Aquesta tensió soterrada en la convivència amb els nouvinguts, és més intensa ara que abans? Ara és tot més dur, perquè els temps són més complicats.
- El sentiment inicial és el mateix: por al que ve, al que és vist com a invasor –tot i que està en situació d’inferioritat– i por al desconegut. Als pisos de Can Garcia, als anys 60 hi vivien els castellans, i ara els moros. Però ara també és més dur, perquè llavors els pisos eren nous i amb ascensor, amb una dignitat... i ara estan degradats.

- Paco Candel va parlar d’Els altres catalans i vostè, directament, d’Els castellans. Som políticament correctes per amagar els conflictes reals?
- El meu títol ve del seu, en part... Són temes tan delicats que sovint cauen en el territori del bonisme. Si hi
entres des de l’assaig, has de ser políticament correcte. En la ficció, com que només has de passar comptes amb la versemblança del llibre, pots jugar amb més llibertat. I al capdavall, estem parlant d’una cosa de fa uns quants anys. Si no fóssim capaços de reviure-ho des de la distància, voldria dir que la ferida encara estaria supurant.

- Evidentment està superat... potser perquè al darrere n’han vingut d’altres?
- Catalans i castellans fan front comú ara contra la nova immigració. Com que entre ells ja s’han reconegut,
i saben que han de conviure amb un mateix territori, se situen enfront de la nova immigració, que és l’amenaça
per la feina, per la convivència, per la llengua...

- Segur que hi ha alguna solució que no passi per girar-se tots contra l’últim que arriba...
- Parlant amb gent, he vist que el conflicte antic s’ha superat al trencar el gueto. Els pisos de Can Garcia ho
eren, i els punts de trobada al barri eren la missa, algunes festes... i les reivindicacions al final del franquisme que també unien. La solució es sempre la mateixa: evitar els tòpics i els llocs comuns, no caure en els prejudicis, i això només s’aconsegueix amb la barreja. La barreja fa possible que parlis de tu a tu amb la persona, no amb el concepte immigrant.


->> Veure l'entrevista a la versió digital del diari.

dissabte, 19 de març del 2011

Article a l'Ara 19/3/11 (per Ignasi Aragay)

Els meus estimats Castellans
Qui més qui menys, tots tenim els nostres castellans, més o menys semblants als que van alegrar la infantesa de Jordi Puntí a Manlleu, tal com explica al seu nou llibre, en què ha arrodonit els articles que ha anat publicant a L'Avenç . Jo també he fet guerres de pedres i partits de futbol -i de futbolí- amb fills d'immigrants que parlaven castellà, en el meu cas veïns d'estiu a Aiguafreda, una mica més avall de Manlleu. Quan ara pujo al poble a visitar els pares i ensopego amb el Pedrito, l'Ángel, el Juan i tots els altres, ens saludem cordialment... en català.

Aquesta experiència és bastant universal, si no, no s'explica la Catalunya d'escudella barrejada. Sí: en dèiem "quillos", "xarnegos" i el que vulgueu, però a còpia d'hòsties s'anava lligant alguna cosa, i ara fins i tot t'ho mires amb un somriure nostàlgic i indulgent. Com diu el Puntí, de petit necessites enemics per bastir les teves fantasies. El problema és que molts no es fan grans i llavors passa com amb el Duran i el López Tena, però aquesta és una altra història. I bé, la tan lloada integració és això: compartir pati, carrer i Wii.

No sé com els nostres fills recordaran els seus castellans. Sé que els tenen ben identificats i ja veieu que no cal dramatitzar. En això, el país no ha canviat tant. Només que les noves onades d'immigrants són això, noves: llatinoamericans, magribins, asiàtics... Igual com Paco Candel va descriure Els altres catalans i Puntí Els castellans, d'aquí vint anys algú ens explicarà els seus companys de joc.

divendres, 18 de març del 2011

Entrevista a l'Ara 18/3/2011 (per Jordi Nopca)

"M'indigna el que és políticament correcte"

Un bar amb parets "que groguejaven d'un marfil de nicotina". Una màquina del millón boníssima: "Cinc boles, bola extra al cap de pocs punts i bonus points al final que t'ajudaven a fer partida fàcilment". La victòria del Barça a la Recopa del 1979. Les fogueres de Sant Joan i els petards, que eren tirats "massa de pressa, a batzegades, sense control". La piscina municipal i els dos trampolins: "Un arran d'aigua per als gallines (com jo) i un altre de més alt, molt alt, d'uns tres metres, per als estetes del salt de l'àngel".

Aquests són uns quants dels records que Jordi Puntí posa sobre la taula al seu nou llibre, Els castellans (L'Avenç, 2011), on barreja la seva experiència personal al Manlleu de finals de la dècada dels 70 amb la voluntat d'explicar com era percebuda la immigració per part dels ciutadans -i, de retruc, per part dels petits de la casa-. "Vaig començar a prendre notes sobre què podia explicar de la immigració l'any 2005, durant una estada a Sant Martí d'Empúries", diu l'autor de Maletes perdudes . "Quan anava tornant a Manlleu hi trobava gent que havia conegut quan érem preadolescents i que en aquella època identificàvem com els castellans . Molts d'ells s'havien casat, tenien fills i parlaven en català. L'any 2007, L'Avenç em va proposar d'escriure una sèrie d'articles i vaig decidir que m'hi posava: em vaig proposar explicar aquells anys de jocs amb un component literari".

El bar, la màquina del millón , el Barça, les fogueres de Sant Joan i la piscina municipal perden el punt naïf de la nostàlgia quan es posen en relació amb els castellans , que aconseguien partides gratis amb una facilitat esparverant, tenien més petards i s'atrevien a fer servir el trampolí alt sense cap mena d'inhibició. "La idea del foraster és sempre la de l'invasor, algú que fa por, que arriba i et farà canviar. La gent té molta por dels canvis, en general: prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir. La gent s'arrisca molt poc". Puntí transmet la divisió entre vilatans i forasters -catalans i castellans- des del principi del llibre. I aprofita, també ja al primer paràgraf, per mostrar que aquesta divisió ja partia d'una base errònia: "Dèiem: «Els castellans». Però la majoria de nens ni tan sols eren fills de castellans. Els seus pares havien vingut del sud -d'Andalusia, de Múrcia, d'Extremadura, de Castella-, havien vingut quan eren joves, als anys seixanta, havien vingut carregats amb maletes de cartró, mocadors de farcell rebotits de roba, misterioses capses lligades amb un cordill i masegades pel viatge".

El solar del davant dels pisos de can Garcia (on vivia un percentatge elevat d'immigrants) era el camp de batalla explícit dels nens. Uns i altres es perseguien, s'intimidaven i es llançaven pedres. "El conflicte no era greu perquè era transformat en pel·lícula", explica Puntí. "Quan tiraves la pedra pensaves en cowboys i indis, en el Barça i el Madrid: mai no t'imaginaves que podies fer mal al contrincant, obrir-li el cap o treure-li un ull".

Sucre i medicina
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. "La vivim com una ficció perquè no tenim records i totes les experiències són noves i tenen un component fantàstic. Quan la recordem tendim a viure-la com una pel·lícula. El llibre explora aquesta mirada de la ficció pel·liculera. Recordem el passat amb un fil narratiu que moltes vegades no tenia". A més d'expandir els articles originals, Puntí ha treballat els textos amb la mateixa exigència literària que a Maletes perdudes : "Tot està pensat perquè funcioni com a llibre conjunt. Una de les coses que he tingut molt en compte ha estat limitar les batalletes. Pertanyo a la primera generació pop: com que no hem viscut ni la Guerra Civil ni la postguerra, els nostres records estan molt fonamentats en la televisió, el cinema, els tebeos... Quan he fet servir algun referent ha estat amb la intenció que fos el sucre d'abans de la medicina".

Un dels primers llibres que Puntí va rellegir abans de posar-se a escriure va ser Els altres catalans, de Paco Candel. "En aquell moment, Candel va optar pel subterfugi, en comptes de dir els immigrants o els castellans . A l'hora de titular el llibre vaig voler defugir allò políticament correcte, també pensant en la nova immigració, una part de la qual viu als mateixos pisos de can Garcia, on abans hi havia els castellans. Entre tots hem establert un doble llenguatge: el llenguatge públic i social -políticament correcte- i el llenguatge real, el que se sent als bars o deixa anar la gent. El que és políticament correcte m'indigna, però també el llenguatge que s'utilitza amb una voluntat simbòlica, ideològica i col·lectiva. Dir els castellans -o els xarnegos , que encara era més despectiu- per acabar-se referint a un tipus de gent. Les identificacions col·lectives sempre amaguen la por al que és desconegut, la sensació d'invasor. Sóc una persona molt individualista i em molesta que s'utilitzin aquestes etiquetes".

Els castellans ha aparegut tot just un any després de Maletes perdudes, novel·la que, a més de l'edició catalana i la castellana, ja ha venut els drets per ser traduïda a vuit llengües més. Un dels personatges de la novel·la, el Tembleque -arrauxat i lolailo - ha estat un dels motivadors de l'exploració tendra i alhora aspra que es planteja el llibre, que combina el record dels tres cinemes de Manlleu que funcionaven a l'època -"el Cine d'en Pau, el cine Garcia i el Sidney Cinema"- amb les mirades de reüll amb els castellans. El moment històric és més pròxim que el del " florido pensil" i la "fotografia amb mapamundi al darrere", però els prejudicis que hi trobem tenen aquell punt atàvic, cavernós i exclusivista dels primers de la tribu.

->> Veure l'entrevista al diari

dijous, 17 de març del 2011

L'Oracle, de Catalunya Ràdio 17/3/2011 (amb Xavier Graset)

Entrevista a l'Agència Catalana de Notícies 16/3/2011 (per Margalida Amengual)

Jordi Puntí: "Si al lector li va agradar 'Maletes perdudes', li interessarà aquest llibre"

Amb la seva primera novel·la, 'Maletes perdudes', Jordi Puntí (Manlleu, 1967) es va posar el públic i la crítica a la butxaca. Després d'aquest any d'èxit, l'escriptor manlleuenc torna al gènere dels relats amb 'Els castellans' (L'Avenç), un recull a partir d'una sèrie d'articles publicats a 'L'Avenç'. Són els records infantils que l'escriptor té dels anomenats castellans, escrits però des de la ficció i la ironia. El retorn no li suposa cap tipus de pressió a Puntí, bé perquè ja tenia previst que un dia aquests articles, que ha refet i ampliat, serien un únic volum, o bé perquè no torna amb una novel·la. 'Si al lector li va a agradar 'Maletes perdudes', li interessarà aquest llibre', ha dit l'autor.

Al 2007, Josep M. Muñoz de 'L'Avenç' li va proposar fer una sèrie d'articles mensuals sobre un mateix tema. Precisament en aquell moment Puntí treballava en el personatge immigrant de 'Maletes perdudes', el Tembleque. Així, la seva immersió narrativa en el tema de la immigració li va portar records de l'arribada dels castellans al seu poble, a partir dels quals en va néixer la sèrie d'articles.

A mesura que els va anar publicant a la revista, els lectors li van fer arribar records i anècdotes d'aquells anys. Així, durant cinc mesos i gràcies a aquest 'feedback' amb el lector va ampliar aquells textos publicats per tal de superar el format d'article i entrar en la 'memòria ficcionada', ha explicat Puntí.

El guanyador del Premi Llibreter 2010 ha assegurat no sentir-se gens pressionat després de l'èxit de 'Maletes perdudes'. I no s'hi sent per dues raons: la primera és que ja estava previst que un dia o altre aquests relats es convertirien en un llibre, la segona és que no torna amb una novel·la. 'Va molt bé per treure's la pressió', per agafar perspectiva temporal i per poder treballar en altres projectes', ha explicat. 'És comprar temps, en realitat' ha dit l'escriptor.

'Els castellans' recull tota una sèrie de situacions quotidianes viscudes al costat dels immigrants que van arribar entre els anys 60 i 70 i que, independentment d'on provenien eren anomenats 'castellans'. 'Són records reals, el que és ficció és la manera d'explicar-ho', ha dit l'autor. Els records d'infantesa que sempre s'expliquen des de l'edat adulta necessiten 'una pàtina de ficció' segons Puntí. 'És una barreja difícil, però és el que buscava', ha afirmat.

Lluny dels llocs comuns i els tòpics
Puntí detesta els llocs comuns i els tòpics i ho demostra amb el títol, 'irònic i posat a la contra'. 'El que intento és, des de la mirada irònica, explicar com aquells patrons dels anys 60 es reprodueixen quasi igual' avui dia, ha dit l'autor que parla, també, d'uns comportaments 'molt manipulables, els del col·lectiu'.

No hi ha, però, una voluntat de denúncia, sinó 'de despertar consciència'. 'Des de la mirada irònica i divertida de la infantesa, i per tant una mica innocent, hi ha la voluntat d'explicar una situació actual i corregir-la', ha dit l'escriptor.

Amb els girs finals dels relats, que van acompanyats per fotografies de Carles Molist, Carles Martorell i Rafael Rueda, l'autor s'assegura que el lector hagi entès la mirada amb què Jordi Puntí s'ha volgut acostar al tema. 'Espero que la gent entri a aquestes històries amb la mirada molt neta, que els sacsegin i els facin pensar. No vull canviar res, però sí fer pensar', ha assegurat l'autor.

Els lectors de Jordi Puntí trobaran el mateix estil i exigència literària que a 'Maletes perdudes' i també hi trobaran aquesta mirada sobre el col·lectiu, ja constant en l'escriptor. 'Si al lector li va agradar 'Maletes perdudes', li interessarà aquest llibre', ha dit l'autor, ja que per a ell hi ha una 'continuació temporal i una mateixa mirada' entre els dos llibres. 'Som un país molt sedentari, que tendeix poc a sortir a fora i m'agrada explorar la personalitat de la gent d'aquí quan marxa i viu una altra realitat', ha conclòs Puntí.

Durant aquest any, l'escriptor manlleuenc ha assaborit l'èxit de 'Maletes perdudes', i una de les coses que més l'ha satisfet han estat els clubs de lectura. 'El lector interpreta el llibre davant teu, a vegades és fantàstic perquè veus que el que tu havies previst funciona, i d'altres et sorprèn perquè hi ha resultats que no havies previst i que el lector et descobreix'.

->> Veure a la font original.

Ressenya a El Periódico (16/3/2011) (per Olga Merino)

El bloc dels García


L’escriptor portuguès António Lobo Antunes sosté que la imaginació no és res més que memòria fermentada, i potser per això resulta imprescindible l’acció corrosiva del temps per convertir en literatura el compost del record. Si la infància és pura ficció, no deu ser casual que just ara comencin a emergir, sepultats sota el sediment de tres dècades, els relats fabulats d’escriptors nascuts durant el baby boom amb una infantesa que va transcórrer al territori xiripitiflàutic dels anys 70. Els castellans va sorgir com una proposta d’escriure una sèrie d’articles amb un tema comú per ser publicats a la revista L’Avenç al llarg del 2007. Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va escollir reviure una infància compartida amb immigrants en una ciutat industrial de la plana de Vic, i el resultat va ser un conjunt d’estampes que transcendeixen l’encàrrec periodístic per convertir-se en contes independents, textos que transiten pels llimbs mítics en què vida i literatura se solapen. 

El terme castellans al·ludeix a gent del sud: paisans de la Castella més pobre, murcians, extremenys i sobretot andalusos que arrossegaven la cantarella de cognoms com López, Barrientos, Moncayo, Romero. Els saltataulells del poema de Gil de Biedma.

EL TRAUMA DISSIMULAT // Encara que Els castellans no pretén ser un retrat generacional, afloren aquí i allà traços que esbossen els contorns d’una fotografia de conjunt, tot i que no global, almenys sí del que va ser la infància del descampat, de la perifèria industrial, de les classes menestrals durant el desarrollismo franquista. Els fills, en suma, dels pares esforçats de l’extraradi, com a la novella de Javier Pérez Andújar Los príncipes valientes (Tusquets, 2007). El lector coetani descobrirà claus en el milió del bar amb els seus plus points i en els expositors de cintes, gairebé sempre rumbes i lolailos . Als sobres sorpresa dels quioscos. Al pòster del grup Tequila penjat al feble envà de l’habitació. Al paquet de Winston camuflat al mitjó.
 La recopilació comparteix la mateixa mirada que l’esplèndida novel·la Maletes perdudes (Empúries/ Salamandra, 2010), la història dels quatre cristòfols guardonada amb el premi Llibreter. Una mirada tan nítida, tan neta de biaxos, que desarma per la seva intel·ligència desposseïda. 
 Puntí torna al desarrelament amb un episodi estellós perquè la convivència va ser molt fràgil durant els anys 60 i 70 amb aquells que van venir de fora, gent que s’arraïmaven en blocs impersonals de totxo i que sobrevivien amb nivells de renda precaris però que almenys els conferien més estabilitat que els jornals estacionals de les terres d’altres de les quals van fugir. 
 Puntí afirma que el passat acostuma a funcionar com un assaig general del present. I d’aquesta manera, aquells ruscos de banlieue alberguen ara els somnis d’altres immigrants. Si l’àcid del temps transforma en ficció la memòria, també resulta indispensable el seu efecte per diluir fronteres: «…el temps, quan perd fondària i gruix, es torna espai. Aquells castellans van trobar el seu espai i aquells moros van trobant el seu espai. És qüestió de temps». Al cap i a la fi, la identitat és el lloc on s’habita i la llengua en què es parla i s’escriu, un català que, en el cas de l’escriptor de Manlleu, tensa la seva riquesa expressiva tornant a l’origen, a la casa materna.


-> Veure la ressenya al diari.

Entrevista a El Periódico, 16/3/2011 (per Ernest Alós)

«Avui es parla de moros, ahir de castellans»


El llibre de la setmana. La sèrie ‘Els castellans’, publicada a la revista ‘L’Avenç’ el 2007, ha quedat reconvertida en una recopilació de relats (demà surt a la venda) que retraten una infantesa de perifèria industrial a Manlleu. Uns als ‘germans’, els altres en l’escola nacional. Baralles a pedrades. Una cohabitació amb immigrants procedents del sud que sovint va ser aspra, de reüll.

–¿Entre la ficció i la no-ficció, on situem Els castellans?
–Són memòries, records i vivències reals, però explicats amb els arguments, i l’estil, de la ficció, transformats en una forma narrativa. Els articles originals estan reescrits i ampliats en un 60%.

–¿És un projecte parallel en molts sentits a  Maletes perdudes?
–El vaig escriure al mateix temps que la part de Maletes perdudes que tenia més a veure amb la immigració. Hi ha dos elements més que l’acosten: l’estil literari i la qüestió generacional. Els cristòfols de Maletes podrien formar part d’aquest món. És com l’altra cara de la novel·la.

–També és molt més breu.
–En un llibre com aquest hi ha dues coses que has de vigilar: la batalleta, que no sigui una successió d’anècdotes sinó una reflexió sobre aquell temps i el temps actual, i la nostàlgia. Com que la nostra generació no ha tingut batalles profundes, els nostres referents són pop: la tele, la música... Això està controlat, perquè el paisatge de fons no sigui aquell sinó el conflicte: què és viure en un poble on hi ha uns castellans que viuen en un barri amb consciència de gueto. Això és el que vull combatre. Més ben dit, denunciar.

–¿Encara és necessari?
–Anomenàvem castellans als andalusos o murciansi avui es parla de moros, siguin àrabs o amazics. A l’últim capítol viatjo al present, i el conflicte està viu un altre cop. I s’ha agreujat. En llocs com Manlleu, quan arriben els castellans hi ha tota una classe que sent que ha pujat un esglaó social perquè ara hi ha uns per sota. Això és conflicte, un conflicte que el pujolisme va arraconar i que hem oblidat.

–També la tradició del PSUC. ¿Hem fet veure que tot va ser més fàcil del que va ser en realitat?
–Ja al títol renuncio al bonisme. Els altres catalans , un llibre que explica moltes coses, té un títol bonista. Parlar dels castellans en canvi és incòmode. Convenia oblidar tot això.

–¿Qui parla ara de quillos no demostra que alguna cosa segueix latent?
–Hi ha molta gent que s’ha anat trobant en el dia a dia: a la parròquia, al sindicat, al casar-se, també al progressar econòmicament i poder sortir del barri. Però també hi ha una estructura subjacent: la fractura es manté on no hi ha una barreja. La tensió Barça-Madrid és un element de fractura atenuada, inofensiu... Però sobretot, els catalans i els castellans han fet un front comú contra la nova immigració. És sempre la por de l’invasor, del que és desconegut.

–Impressiona llegir frases com ‘no facis això, que fa castellà’.
–És un discurs que estava molt viu. I avui també ho és amb els moros. Podem ser tan políticament correctes com vulguem, però en la conversa de bar és així.

–¿Hi ha hagut reconciliació?
–Més que reconciliació, és fer veure que no va passar res. No hi ha hagut mai el reconeixement del conflicte. Perquè el conflicte no va arribar a esclatar mai: era com assumir un rol. Però el concepte de català de tota la vida enfront dels catalans d’adopció encara em posa els cabells de punta. Vol dir que hi ha catalans de primera i de segona.

–¿La segona versió d’aquesta xenofòbia està sent més franca, crua i sense embuts que la primera, no?
–Sí, en molts aspectes és clarament pitjor.




->>Veure entrevista al diari.

Entrevista al Tots x Tots de Com Ràdio, 11/3/2011

La revista “L’AVENÇ” acaba de publicar, en la seva col.lecció “Literatures”, el llibre “Els castellans”. Aquest llibre surt de les col.laboracions que l’escriptor Jordi Puntí va fer a “L’AVENÇ” durant l’any 2007. Eren uns relats que es titulaven igual que el llibre que avui ocuparà la secció que, un cop al mes, dediquem a aquesta publicació. I en parlarem amb l’autor, Jordi Puntí, a qui tornem a saludar des del “TotsxTots”, amb qui vem conversar ja fa unes setmanes del seu llibre “Maletes perdudes”.


http://podcast.comradio.com/comradiorad/P_comradio_elscastellans_140311.mp3

Ja a la venda!

Des d'avui podeu trobar a les llibreries "Els castellans" de Jordi Puntí, el nou llibre de l'aclamat autor de "Maletes perdudes" que va néixer a les pàgines de L'Avenç...